marginàlies

Clara Josephine Wieck va néixer a Leipzig, avui fa 202 anys. Era filla de Friedrich Wieck, un pianista eminent  i professor d’aquest instrument, que ben prest introduí Clara en el seu domini. Així, als 9 anys ja era considerada una de les millors pianistes de la ciutat on va néixer i als 13 ja tocava de memòria. Als 16 anys, considerada una nina prodigi, aconseguí una reputació molt alta a Europa com a concertista de piano. En paral·lel, també componia.

Entre els alumnes de Friedrich Wieck hi havia Robert Schumann del qual Clara  s’enamorà bojament. En fer ella els 18 anys, Schumann (que ja en tenia 27), demanà al professor poder casar-se amb ella i Friedrich s’hi negà rotundament en considerar que sa filla era massa jove per casar-se i que el seu alumne era inestable. Tanmateix, tot i aquesta oposició paterna, el 12 de setembre de 1849, un dia abans que Clara complís els 21 anys, la majoria d’edat d’aleshores, es casaren, esdeveniment que enfrontà el nou matrimoni amb el pare d’ella. A partir d’aquest dia pren el llinatge del seu espòs i és coneguda per Clara Schumann.

Clara animà força el seu marit a escriure obres més exigents que peces per a piano. Així, la col·laboració musical entre tots dos va ser tan intensa com la seva vida familiar, perquè tingueren 8 fills. Malgrat això, seguia component música de cambra i lieders, i fent classes al Conservatori de Leipzig i concerts.

La inestabilitat psíquica de Robert Schumann, lluny de millorar, empitjorà. Se succeeixen els intents de suïcidi i els deliris, i el febrer de 1854, a demanda seva, és internat en una institució psiquiàtrica d’Endenich on mor el 29 de juliol de 1856. Només tenia 46 anys. A partir d’aquest moment, Clara retorna als concerts i a donar a conèixer l’obra de Schumann.

No obstant, la mort de Schumann determina que Clara deixi de compondre cap més obra al·legant que les dones no ho havien de fer perquè la composició era cosa d’homes; que les dones no tenien el talent necessari per fer-ho. Fins a ella, deia, cap dona no havia estat capaç de compondre de manera pública i notòria, i amb qualitat contrastada. I per això, anotava al seu diari, no creia que ella fos l’única capaç de rompre aquesta apreciació.

Un cop més, un talent excepcional que podria haver dit molt i molt bé, al mateix nivell que els grans compositors del seu temps –o de tots els temps- soterrat, amagat, silenciat, per la tirania de l’home.