marginàlies

Els sostres són mestres en l’art de definir les persones: n’hi ha que no en tenen, les corrents el tenen feridor, les més afortunades en tenen més d’un i les poca-soltes en disposen de falsos. Així, no és  estrany que els pensadors que millor remen contra corrent, prenent llum dels salmons, considerin que la vida put tant com empudega, és clar. I que ens assabentin que els bells paratges marins no es mouen mai del seu lloc tot i que cíclicament i conscient precisin la beutat per fer avinent que l’eternitat és més d’un dia.

Anar-hi ara als espadats de llevant em faria bé. M’aprovaria sentir la mar excitada, radical, farcida d’aletes dorsals teses com la rebequeria dels bocs i color emmaragdat. Els esculls i tot, amb les escomeses gens distretes de l’aigua, es tornen camaleons amb la llengua defora per retenir com més descaradura millor. Va bé, callar davant la remor marina. I encara més escriure a l’aire els quatre primers versets del Gènesi o els darrers del llibre de l’Apocalipsi.

Apocalíptica, diu el vell que mai no es cansa d’enraonar, que és la pluja que cau. Cau bé, precisa, però és letal. No som a temps de desar-la com reclama la responsabilitat. Els embornals no poden més i les criatures malden per anar de bassiot en bassiot, cosa gens difícil després de les darreres obres de condicionament de les voravies que han deixat aquests vials molt pitjor del que estaven.

S’esvaeix la bellesa i la gràcia de la gent, quan plou amb ganes. Es precipiten els maquillatges i els pentinats d’alta perruqueria, amb tanta humitat, es foten de morros. Si vols acabar remull, comparteix paraigua, asseverava mon pare. Aquest cel de plom que converteix en cortines d’aigua la set de fer mal, evita que les mosses més atrevides noliegin baves de delit dels busca-raons i altres acomplexats.