marginàlies

És en horabaixes com el d’avui
en què la llum fa una crisi de pànic
en veure el sol tan sollat de morques,
que hauríem de posar punt i final
al discurs de tanta descaradura.
Hem dat tanta corda a l’estupidesa!

Tanoques, hem fet callar les rialles
sense adonar-nos que són l’única arma
per fer front a la toixesa imperant.
Deslligant les paraules dels murmuris
retornarem als orígens de l’aigua,
que ens cedí a precari les alenades,
la veu, el seny i el nom de cada cosa.

Tanmateix, proveïts únicament de pudor
sols serem a temps de veure les runes
del mur on s’estavellen tots els somnis.
I no ens podem permetre ser estugosos
si volem respondre, d’una vegada,
al crit seductor de les quimeres.