marginàlies

A Can Gazà la vida balla a la seva però no eixelebradament. Tot és extrem, aquí, fronterer amb el surrealisme. I d’aquest estat catalèptic a moments no se n’allibera ni l’esperança, que acostuma a seure, apesarada, a la sala d’estar carregada de fum de tabac i alens extenuats. Debades algun resident  li demana de jugar a escacs, a l’esperança, però ella, mandrosa i ensopida, s’estima més mirar distretament per la finestra que dóna al ponent. Costa sol·licitar als gazanencs qualsevol dada, per insignificant que sigui. Et sents com un escarràs que entra en carn somorta que morir vol sense patiment.

La bellesa de Can Gazà és crua de tou, com correspon al cos macerat i a la vida en emergència permanent. L’aire és pur per efectes de la medicació i de la higiene, que es manté a cops de decretades i de xafarranxos regulars. Hom diria que l’aviram i tot sap per què és allà i per això és generós: un percentatge altíssim d’ous són de dos vermells i no és estrany trobar-ne de tres.

També els mens i les ovelles miren amb altres ulls, no tenen la mirada degollada com els comuns. El bestiar de llana gazanenc viu de puta mare –i ho saben- perquè han de sacrificar-se per als estadants. Fins i tot la mort, quan arriba, sap compadir-se i s’hi mira. Hom la viu com la darrera calada al cigarret de maria, el darrer glop de ginebra, el darrer cap de retxa de coca, els darrers trankimazins. És clar que ningú no l’assumeix: la culpa és fadrina, ho sap tothom. Tot s’aguanta amb pinces, al casal, emperò no calen guants de làtex ni ningú se l’agafa amb paper de fumar. La velocitat de creuer de la nau  gazanenca no passa de les cinc passes per hora, una endavant i quatre endarrere. Els tords volen tan baixos sempre i durant tot l’any que cada matí, a l’hora de botar del llit, ja esperen les engrunes de galeta i altres pastissets del cafè. Si en el país dels cecs el borni n’és el rei, al reialme estimbat de Can Gazà el metastasiat comanda i redacta els fulls de ruta. A Can Gazà el més beneit sap fer miracles.