marginàlies

La desastrosa salut dels residents a Can Gazà no respecta festes entranyables ni celebracions simplement protocol·làries. D’aquesta manera, hem començat l’any amb dos ingressos hospitalaris i no per haver-se excedit en la menja o en el beure, precisament. De fet, les nadalenques són festes que no tenen gens bona acollida, per la llar dels que res no tenen. Sí que donen els molts d’anys i agraeixin les mostres d’afecte i de suport que reben a senallades, i els més generosos conviden els altres a tasts exquisits, però ben aviat es retiren a descansar de tanta murga, segons el seu criteri, com si veritablement habitessin en un monestir. La nit de cap d’any, per exemple, a les deu i pocs minuts de la nit ja ho havien fet tot i daren el vent per escampat. Ni el trànsit enraïmat de les dotze, esperaren. I tanmateix s’entén que en siguin refractaris al muntatge festós, al confeti, als espanta-sogres, als focs d’artifici i als rius cabalosos de sucs de distinta mena: és d’aquestes expressions, i de tot el que les congria i les conserva, que fugen, no saben si debades.

D’un dels ingressos, el més greu, el síndic general i coc en cap, Jaume Santandreu, en lamenta l’actitud de l‘equip mèdic que es desplaçà ben entrada la matinada a Can Gazà per valorar la indisposició del gazanenc. A les dificultats de poder tramitar la visita domiciliària en català –situació cada cop més recurrent en el sistema sanitari illenc- hi afegeix la displicència insultant de l’equip mèdic desplaçat. I la dotació de l’ambulància que recollí el malalt per traslladar-lo a Son Espases no millorà la impressió. Entre uns i altres, el gazanenc acabà a la UCI, poca broma. Aquests episodis gens empàtics, que gisquen i fan giscar, a parer del síndic gazanenc, afebleixen força la percepció del servei públic sanitari. És quan la cara és el cul, diu, i que en pensa fer un article, d’això, perquè li cou molt; però que ara està mandrós. En espassar-li, s’hi posarà.