marginàlies

Cafè Central / Eumo Editorial, acaba de presentar, dins la seva col·lecció “Jardins de Samarcanda”, el poemari d’Antònia Vicens “Fred als ulls”, tercera lliurança poètica de la santanyinera després de “Lovely” (2009) i “Sota el paraigua el crit” (2013).

Comença fort, Antònia Vicens, advertint que amb els peus d’aigua i el cap encimentat mai no se sentirà l’estremiment d’una fulla en morir en el llagrimer d’altri. No ho diu exactament així, per ventura, però no seria estrany, car

és que a vegades a un pescador / se li romp el fil i et quedes al fons del mar / amb l’ham clavat / a les genives.

Poemes aficadissos, per tant, que es fan ben endins de qui els acara per furgar amb el dit i quelcom més en tota mena de ferides i arideses, des de la solitud d’uns ulls rosegadors retuts al rigor de l’hivern que no accepta versos (la presó on escrius té els barrots de gel), a altres ulls que cerquen més ulls i en troben tan sols la seva mort.

Composicions essencials, amb els versos dosificats perquè facin l’efecte que pretenen: trencar la indiferència i la mollor del lector; rescatar-lo dels convencionalismes i enfrontar-lo a la fredor que pot esberlar ulls, vidres i vides. Expressió nítida, clarament antoniavicensiana per espantar la mauleria (a l’amor no / el vas assassinar tu), la colloneria i les asades.

En definitiva, poemes continguts quant a l’ús dels mots perquè puguin obrir vastos panorames, perquè el lector es pugui abalconar a tota casta d’abismes i notar els estralls del vertigen. Poesia despullada de tot allò que no sigui bessó per fer avinent que amb un macolí es poden rompre vitralls catedralicis.

Antònia Vicens segueix passant comptes amb la vida (… i el llit fa olor / d’infància…), vetllada sempre pels gossos (el gos borda a una rata). I se sent vegetal (té una ferida que no es cura parlo / del llimoner), oberta al temps i a les seves alenades compassades o assistides

escoltant el goteig / de l’aigua del poal dins la cisterna del jardí

Aquesta mateixa aigua que es torna gran i que et reclama:

ja tu i l’ombra / del gos vorera de la mar / esperant / l’ona furient que / t’arrabassi / els peus et sobren / les sabates.

Antònia Vicens ens diu econòmicament, bella i clara (i ecològicament?) que el sol -com els ulls- de la vellesa glacen, com corgela la solitud immensa que cream i que convertim en cel·la i ben poc monacal. Un aïllament sever i dens (als arbres es mustien les passions) que es desorienta fins a perdre’s entre constel·lacions d’entotsolaments.

I no cal dir res més, senzillament llegir com quan es té set i el fred dels ulls de tothom fos l’aigua que ens assacia.