marginàlies

En posar la ràdio del cotxe, sintonitzada permanentment a la seva emissora preferida de música culta, sona el Prélude à l’après-midi d’un faune de Claude Debussy, que abans de Claudi era Aquil·les, es diu esbossant el primer somrís del dia com si tingués qui l’escoltàs. Passen pocs minuts de les sis i mitja del matí del cinquè dimecres confinat i maleeix el baf de les ulleres que li provoca la mascareta i que li dificulta la conducció. Renega dels gestors del tractament de la pandèmia i no deixa de cridar a rebel·lar-se contra tanta mediocritat, incúria i inoperància, però la hipocondria el governa a ell amb mà de ferro i amb la brida ben curta.

Encara és fosc però en sentir Debussy magnifica les taques de llum artificial que fendeix i s’anticipa a les clarors de l’alba. Achille-Claude volia pintar a través de la música i ell no sap fer cap nota ni amb la veu ni amb cap instrument, i, a la vegada, és un veritable negat per al dibuix i per expressar-se a través de la pintura. Però no faria altra cosa en la vida que engolir quadres i música, i dedicar-se a cercar els detalls més delicats per costosos que fossin, com feia Debussy, que hagué de tractar amb assiduïtat la manca de cèntims i els deutes. El plaer és la llei, diuen que deia el músic parisenc

No frisa gens, amb el cotxe va a pas de caragol per tenir temps de sentir tota la peça. Tanmateix, en aquella hora, pel confinament que encara es manté i per on circula, ningú no l’acuita. I mentre sent els colors debussyans fet sons pensa en la vida del músic i en les dones a qui hi va fer lloc: na Marie-Blanche, na Gabrielle, na Thérèse, na Lilly, n’Emma… Lilly, quan el músic la deixà per n’Emma, es pega un tret al pit del qual no morí però encengué moltes ires contra Claude, entre d’altres la d’Ernest Chausson, músic com Debussy, que l’acollí a casa com si fos germà, li tapà molts de forats financers i estava alabadíssim de la música que componia. Per això, per aquesta disbauxa faldillera i forassanyada, Chausson deixà de tractar Debussy i d’admirar allò que creava.

Ernest Chausson, recorda, va morir de forma molt poc comuna: anant en bicicleta s’estavellà contra un mur i morí a l’acte. En estar perseguit per a depressió, n’hi ha que sostenen que va ser un suïcidi. És clar que els chaussonistes en discrepen amb tota mena d’arguments.

Així d’engrescat feia el darrer tram en cotxe fins a la feina quan en l’última cruïlla, venint per la seva esquerra, un ciclista no li cedeix el pas i està a punt d’endur-se’l per endavant. Instintivament, pega frenada i el cotxe queda blocat. I tanmateix el ciclista-bubota no ha dit res, ni li ha dedicat cap gest de disculpa: senzillament ha seguit com si res no hagués passat.

Recuperat mínimanent de l’ensurt de mort, amb la mascareta a tall d’ulleres s’ha adonat que la ràdio del cotxe misteriosament s’havia apagat. Ha anat per engegar-la novament i en tenir el dit a l’interruptor ha caigut en el compte que ja fa un mes que no funciona; que es va fotre sense avisar el mateix dia que el Govern central decretà el confinament de la població per mirar de fer front al coronavirus.

I en tornar a posar el cotxe en marxa, d’algun indret li arriben netament els darrers compassos del Prélude à l’après-midi d’un faune.