EL MINUT QUE ES PROPAGA

Durant un minut escàs, quan acabaven de tocar les tres de la matinada, s’ha imposat un silenci absolut sobre la ciutat bella i polida que ens fa viure al caire de l’estimbada.

El silenci que es crea quan la vida es propaga com si fos univers.

Sols un minut de fosca silenciosa importunada, això sí, per l’arrogància dels fanals dels carrers i la lluminària ofegadora de l’aeroport que enterboleix l’horitzó.

Un minut de creació absoluta en què es percep la bastida de l’instant, l’esplendor de l’obscuritat que batega com un cor ansiós.

Un minut tan sols per carregar l’ànim i poder dir que la vida, malgrat l’assetjament tenaç i constant de la bèstia humana, encara és possible.

Un minut a penes per fer presents els nostres presos, els que paguen dolorosament les nostres ànsies emancipadores i maldir qui discuteix el grau presoner que se’ls atorga, com si acceptéssim que verament són presos per ser delictuosos i no presoners de la seva i de la nostra consciència alliberadora.

Un minut de vida plena per cridar fins a l’esgotament que els volem lliures, que fins que no ho siguin, tindrem el sentiment escardat; o fet mil bocins.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *