marginàlies

En el supermercat que té la verdura més fresca del barri sona Il viaggio a Reims, de Rossini, i l’encarregada dels congelats el segueix amb molta d’atenció.

No basta la llum per afaiçonar esperances, diu la senyora tota mudada que fa cua a la caixa número 2 a la madona que la precedeix i a qui no coneix de res.

Ni batre els somnis per elevar la quimera, li respon aquesta mirant amb un somriure maliciós la caixera eixerida, una al·lota jove i preciosa -al parer de la madona- que avorrí els estudis i ara se’n penedeix.

La corrua dels derrotats excita com mai el silenci de les òlibes i la circumspecció del lutiers, aconsegueix retornar-li la caixera, abatuda perquè l’ha deixat la seva al·lota després de cinc anys de compartir-ho tot i amb l’excusa que necessita aire.

La madona li retopa que raja la sang i el cel s’encén però que no es preocupi gens, que si la seva al·lota se n’ha anat és perquè devia convenir, que ella és massa dona per a esquiterells o esquiterelles.

Solquen la nuvolada les relles dels sicaris de l’opulència que reclamen més dinamita per derrocar les barraques dels pidolaires que posen preu a les llàgrimes, aconsegueix ordenar la senyora tota mudada i en acabat es compon els cabells.

El jove que va darrera aquesta senyora no pot evitar entrar en conversa i li diu baixet que escriure en el vent contradiu les lleis immutables de la histèria.

Ben cert, jove, retopa la senyora mudada, però no se sent el so de la flauta que ha d’encativar les rates i els responsables de les hisendes públiques.

Sospira la jove caixera en haver dit a la madona que són 19 amb 34.