marginàlies

L’escala interior de l’hospital vell ja no és espai per secretejar ni via transitada. Segueix sent, això sí, l’auxiliar de la claustrofòbia de les persones que pateixen aquest mal que desespera i la drecera dels qui van apressats, habitualment membres del personal que hi treballa. Però ja no parla i no parlant, acompanya poc. El silenci que es reclama en els recintes hospitalaris no implica callar necessàriament com sí que és preceptiu en certs àmbits monacals perquè el silenci és la via per arribar a déu, diuen. I podria ser ver si els déus pregassin però sembla que no és així. També és l’empara del plany de qui acaba de veure morir qui encara estima i reclama un replà per poder sanglotar sense destorbs i mastegar la ràbia. Està avesada a la mort, l’escala vella mil pics pintada de blanc, i la tracta de vostè, així i tot, perquè el respecte no s’ha de perdre mai. Incomptables les pujades i davallades, en prop de vuitanta anys i indescriptibles les paors que s’hi congriaven quan era sanatori de tuberculosos i la gent deia que qui hi pujava tenia tots els nombres de la rifa per no davallar mai més. Hi deuen fer estatge els fantasmes de tots aquests, a la vella escala. En tocar la nit, quan el dolor s’anestesia i la freqüència d’usuaris de l’escala és nul·la, hi fan assemblees, els lèmurs, per tal de millorar les agonies i en acabat sense acord, naturalment, es retiren en els morers que contemplen la ciutat i la badia.