marginàlies

Cada instant és bo per injectar versos a la sang que sempre espera un reactiu. Per això, la calorada que senyoreja no impedeix d’entrar a la “Terra llarga” de Pau Vadell i Vallbona, editat per LaBreu l’abril passat.

“Em camines en l’escriptura” i seguim les camades que retallen l’illa amb la punta del llapis a punt per dibuixar els versos de companyia sense oblidar-nos de cap ombra fins que “tots els versos s’obliden de respirar”.  I un alè que no respira no pot ser alenat.

“la profecia ve de la terra, de la pluja / del vent que banya els ulls secs / de veure por”. La por, per ventura, d’enfrontar-nos a les arrels que embranquen els somnis i al desig de la terra i a “tot allò que es desconeix / i promet la llibertat”.

“aferrat a dues mans / al vent d’octubre / contempl  la ciutat en flames / mentre el temps em buida” i hom desitja que s’encenguin les ciutats ofegades per la toxicitat de la insolidaritat i la liquidesa “dels poetes diürns”.

Les escates envaeixen els camps d’ordi perquè la mar reconquereixi la terra mentre el poeta ens adverteix: “No patiu, criatures, / devorau la terra cremada, / el desert dels cadàvers”.

“Del fossat a l’estel, / sols hi ha una vida / i una pedra” impenetrable que no vol saber res de la bellesa ni dels núvols que s’han oblidat de condensar l’aigua.

Pau Vadell espanta la indiferència davant la paraula i el silenci, que mai no va armat, que sempre va mans enlaire. Per això  ens dóna a beure versos perquè puguem solcar la seva “Terra llarga” amb la llengua lliurada de prejudicis i pretextos.