FORMENT SENSE FERMALL

Un escar vell i cansat esguarda la mar, que li somriu.
Les dunes dormen mentre el temps medita.
S’encalcen els colors i el gust de sal pren les boques que secretegen amb les ones.
La salina no s’immola: tracta de tu el sol perquè li apregoni el blanc i els vidres saborosos.
Algú volta per l’estany caminant amb les mans, peus a l’aire, i llegint en veu alta versos que no fan anys.
Passa una bicicleta sola tot cercant qui la necessiti.
L’illa de lletres i música sols accepta el xiuxiueig i el tacte interessat que va al blanc del viu, al cor del riu, al niu permanent de la revolta.
Els canyars fan concerts per cridar la pluja mentre la sargantana fuig de la mirada gens amistosa de la gavina.
A punt de nit, vorera de mar s’aixeca una mà oberta que no reclama res: només vol convertir-se en tamarell o sivina, els grans festejadors del vent.
Com més mar ets, com més hi arreles, més cel conquereixes, diuen les mates que sempre refusen les ombres.
La terra prima, illa d’illa, reclama un cant, una cançó amb call, una veu amb raspera.
Una melodia amb blauet que emblanquini l’aire en repòs i el desig de ser qui ets sense fermalls.
O un crit tendral que revifi el forment, l’estendard del lliberts, les pedres heretades.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *