EL PRIMER BÀSQUET

El meu preceptor major –cinc anys i vuit mesos que vessen coneixement- es deixa prendre per aquesta primavera entremaliada, que ara juga perillosament amb la calor més ferma i suara retorna a la fredor inquieta de les escorrialles de l’hivern. Així ha de ser fins que el canvi climàtic negat per en Trump i altres sapastres indignes d’ocupar llocs de responsabilitat tapi boques i engreixi la mar. Temps de renaixements i al·lèrgies, d’esclat de vida; temps preferent –o exclusiu- de l’humor sanguini i de manta revoltes. A voltes sembla que tanta primavera exacerbada fa matx en un cos que es va fent sense presses i sense exageracions.

Per això i per apaivagar la força d’aquesta corporeta que no suporta la quietud, ahir capvespre decidírem d’anar a la pista poliesportiva de qui som veïns a intentar fer el primer bàsquet. No es pot dir que el meu mentor primer, ara mateix, tingui la complexió més adient per a aquest esport; cert és, però, que la seva matèria és molt grenyal per treure’n conclusions categòriques.

Tanmateix, em va captivar la seva determinació de voler fer el primer bàsquet. La cistella fa dos metres molt llargs, prop dels tres, i ell supera de poc el metre. A més, la pilota amb la que juga és de veres, de bàsquet de grans, de les que fan 76 centímetres de diàmetre i pesa sis-cents grams, la qual cosa implica que, en moviment, la converteix en un projectil molt mal de neutralitzar per un cosset que frega els dissets quilos.

Tota una desproporció, com es veu, que en circumstàncies habituals aconsellaria abandonar qualsevol intent de desafiament. Però el meu prefecte en cap és temerari i tracta el risc o el perill amb la lleugeresa que l’hauríem de tractar els que tenim un bon caramull d’anys. I no és inconsciència: és experimentació o declinació de vida.

Els primers llançaments, a penes fregaven la barriola de ferro de la cistella. Però lluny de renunciar, hi tornava. I en tirar, tractava la pilota com una part del seu cos intrèpid, com si fos ell que es volia encistellar, i quan l’havia de rebre, ho feia com si tingués davant una força anorreadora. I així i tot, malgrat tanta prevenció i càlculs, un dels vols de la pilota acabà de forma abrupta damunt el seu cap. I el va tirar en terra, clar, i en caure va fregar el genoll per la pista de ciment. Però no es queixà del cop al cap, haver-ho fet posava en evidència el seu tractament escrupolós del risc, sinó de la fregada.

I arribà el primer bàsquet. Entrà neta, la pilota, sense cap rebot i gairebé sense fregar el cèrcol. Dos punts!, va cridar. Pensant que de l’exultació plegaria veles, em sorprengué novament el seu entercament a seguir intentant fer-ne més, de bàsquets. I de no sé quants llançaments fallits, arribà el segon bàsquet. Quatre punts!

I no bastaven: quatre punts encara són pocs. I seguí tirant fins a fer els sis punts, una xifra modesta si la comparam amb els intents frustrats, però molt més que meritòria si tenim en compte que s’enfrontaven gairebé tres metres contra un i mig quilo baixant d’aquesta alçada contra disset quilos en procés d’expansió.

I hagués seguint provant de fer-ne més, de bàsquets, si la set no li hagués aconsellat retirar-se. I ho va fer satisfet, però lamentant tants de llançament frustrats.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *