marginàlies

Ara mateix, els participants a la “Correguda en roba interior de Bunyola” acaben d’empolainar-se per treure a passejar el punt de provocació  que necessitam tots per estimular el millor dels bons humors. Inconvenients de força major m’impedeixen participar-hi, enguany, i és la primera vegada en tots els anys que fa que el bunyolins posen en calçons blancs el sant de l’escaire, el seu patró. Hi particip de voiyeur, és clar, que sense nosaltres, els tafaners, els desfilants no passarien gens de gust.

De fet, els bunyolins frueixen de valent amb les festes d’enguany, que començaren dia 5 i acabaran dia 27. Tots els actes programats fins ara han congregat molta gent, persones amb ganes de celebrar que el poble recobra mica en mica la il·lusió. La nova majoria municipal ha acabat en molts d’anys de tristor, de festes sense ànima, fetes perquè ho marcava el calendari i no la força de pertinença a una vila de tramuntana i hom diria que tramuntanada per les forces més contràries a les seves arrels que han de traçar la seva projecció de futur.

Enguany, els bunyolins celebram, també, el centenari de Sa Plaça. Bunyola és singular en molts aspectes i fa cent anys n’hi havia una, de singularitat, que l’aclaparava: no disposar d’àgora digna d’aquest nom. Així, la municipalitat d’aleshores traslladà les cases de Can Mas als afores de la vila i en el lloc que ocupaven hi feren Sa Plaça. D’aleshores ençà fa de mirador i contenidor ensems entre l’església i la Sala, com havia de ser.

És molt bona, aquesta correguda bunyolina amb poca roba. Sempre són bones, les corregudes. Bé, sempre no: la segona accepció del mot, segons l’Alcover-Moll, és l’“acte d’entrar força armada dins el territori ocupat per l’enemic per tal de produir-hi danys”.

No em direu que val molt més treure’s roba i riure!