EL MOIX QUE NO HO ÉS TANT

Li diuen Golfo, un nom ben poc moixer, tot sigui dit, que va parar a Can Gazà ningú no sap com i quan era una boleta de pèl indolent de pocs dies. Des del primer dia es mostrà molt esquerp i no es deixava veure gaire. Solia aparèixer de bon matí i en cloure l’horabaixa, un veritable moix estepari. Defugia amb veritable ferotgia el contacte amb els gazanencs. Acusava una personalitat molt àcida, gens donada a confraternitzar amb la gazania, el regne on vivia com un ermità solitari al marge de qualsevol dinàmica relacional. Tot i això, molt aviat demostrà ser un expert empaitant i caçant rates, circumstància molt valorada per tothom i que compensava amb escreix la seva exagerada misantropia.

Des de fa dies, però, en Golfo ja no és ell. Es deixa amoixonar, camina consirós, sense gens d’ànima, permanentment amb la punta de la llengua defora. Ja no caça rates i es passa el dia ensaïmat en els llocs més insospitats, tant li és dins un test gros com en un racó de qualsevol prestatgeria. Meula molt fluixet, com si no volgués ni molestar i sembla que agraeix que l’acaronin. Ningú no s’explica el canvi tan dràstic. El més entès en vida gatera aventura que ha rebut qualque cop al cap que l’ha deixat mancabat d’instint i de personalitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *