EL REVOLT DE L’ASE MORT

-Som mort. Veniu tot d’una a la carretera dels Prodigis, just després del revolt de l’Ase mort direcció Ciutat.

El missatge, enviat a la filla major, la va fer somriure. Son pare era així de desbaratat i de qualsevol incident en feia befa. Ho comentà a sa mare, que renegà de valent:

-Sempre igual, se li ha romput el cotxe i l’hem d’anar a cercar. Telefona-li i demana-li què li ha passat, i que anam cap allà.

La filla ho fa i el telèfon de son pare no respon. No s’alarma, tanmateix. Si se li ha romput el cotxe deu estar pendent d’alguna cosa. Però, per què no ha telefonat?, es demana sense exaltar-se. N’hagués sortit més aviat. Però és així d’excèntric, son pare.

Torna a marcar i segueix sense resposta, salta el contestador automàtic. Són les 11 de la nit i per aquella carretera que son pare considera dels prodigis hi passa ben poca gent i els vespres, només ell. Ha anat al club de lectura del seu poble a parlar de la seva darrera novel·la -»El revolt de l’ase mort», precisament- i ha estat a punt de no anar-hi perquè sa dona, amb el peu esquerre trencat, té mal de fer moure’s. La filla petita, però, s’ha ofert a quedar amb ella fins que ell sigui altre cop a casa. Ha de sortir amb el seu estimat, que és amb elles dues, però no tenen gaire pressa, essent dimecres; aniran a fer una copa al bar d’un amic a saludar part de la penya i prou.

La tercera vegada que marca el número de telèfon de son pare comença a inquietar-se; ell sempre retorna les seves telefonades. I encara es neguiteja més quan ningú no respon. El seu estimat proposa d’anar-hi de seguida; que si ha tingut pana, millor partir, que és una matadura esperar en aquelles hores per aquella carretera que s’assembla, troba, a un torrent amb pretensions. La mare remuga augmentant el to, s’encabrita i torna a demanar-li que li torni a telefonar a veure si a la quarta vegada respon. Res.

La filla petita s’inquieta definitivament. El seu estimat també, però ho sap dissimular. Deixen sa mare destralejant, anant amunt i avall fent el sord a les indicacions de la filla perquè s’estigui quieta. Menarà l’estimat, que li agrada córrer, ho fa amb tota seguretat i aviat seran al revolt de l’Ase mort.

Fra molt de fred. Tot el dia amb l’aire glaçat que trepanarà a mitjanit.

L’estimat de sa filla petita corre segur, confiat. I sempre que pot posa la mà dreta a la cuixa de l’al·lota, que l’hi pren amb les seves.

La carretera dels Prodigis, com li diu el pare, és l’antiga via que comunicava la vila on va néixer amb la ciutat, la capital. Carretera d’ase, li deia, en considerar que el dissenyador, l’enginyer que diguéssim, era un ruc, literalment, que seguia la ruta que li dictava la seva ensumada. Per això és sinuosa i ell, en la sinuositat, hi veu encant extrem. La carretera, durant molts quilòmetres va entre parets de pedra seca, que encara l’encaixonaven més, fet que, a parer de l’estimat de la filla petita, la converteixen en un torrent eixut arrogant. No es pot córrer gaire perquè les rectes, en cansar-se aviat de ser-ho, no sovintegen. A més, darrerament l’auge d’anar en bicicleta l’han convertida en una de les rutes més transitades pels ciclistes, nostrats i externs, i si te topes amb un grup, pots haver d’anar una bona estona a pas de cargol. Hi ha una altra carretera que connecta la vila amb la ciutat, molt més pràctica i còmoda, però ell, el pare de l’al·lota que ja no pot pus, la defuig com a símbol de la golafreria dels cotxes que tot ho envaeixen.

L’estimat de sa filla petita no s’ha creuat amb cap automòbil i en apropar-se al revolt de l’Ase mort, no sap ben bé perquè, nota que s’impacienta. L’enamorada se n’adona i el crida fluixet per no desvetllar la malastrugança. Ell respon prompte i ella s’alarma definitivament. Ella li demana si pensa el mateix que ella i ell li respon que no, que de cap manera; que son pare està bé.
En arribar al revolt de l’Ase mort, els focus del cotxe de l’enamorat, il·luminen un cotxe bolcat en el terraplè. Deixa el seu en una clariana, passat el revolt, i tots dos surten del cotxe engegant les llanternes dels seus telèfons mòbils. No es diuen res, però no veure son pare els ha glaçat l’ànima. Sembla que es proven a veure qui dels dos arribarà més aviat al cotxe bolcat, que és el del pare de l’al·lota, sens dubte, rodes a l’aire i amb el morro clavat a terra.

Veuen son pare fet un cuc amb el cap ensangonat que ha trencat el vidre de la finestra. El xiscle de sa filla petita coincideix amb l’arribada de dos cotxes de policia i una ambulància. El metge confirma als agents i a la parella que l’home és mort. Hauran de cridar el jutge o jutgessa de guàrdia.

L’aire passa ben aganivetat i el personal mèdic atén la filla, presa d’un atac de nervis. L’enamorat està estabornit, però pot explicar que és allà perquè l’home del cotxe ha enviat un missatge de text al mòbil de la seva filla petita, que és la seva estimada, dient el que deia textualment, però que era molt de la broma i no n’han fet cap cas.

El policia el mira amb perplexitat i l’enamorat l’hi reforça encara més amb la seva. Li diuen que el jutge pot estar molta d’estona a venir i que tanmateix ni ell ni la seva filla ja no hi poden fer res; que el millor és anar-se’n a casa i estar a disposició.

L’enamorat tira la vista cap a l’enamorada, que està dins l’ambulància. Hi va. El metge que l’atén també li proposa portar-la a ca seva. L’enamorat no sap cap on girar-se, però pensa que primer haurien d’informar la dona del difunt. Un membre de la policia s’ofereix a telefornar-li, però ell diu que no. Cridarà la seva cunyada, que viu en el poble, a dues passes: que vingui al revolt de l’Ase mort. No li dirà que sigui mort, son pare, però que davalli de seguida, que ell l’espera. Però millor que sigui la policia qui avisi la cunyada, que ells saben tractar casos així. La portaran allí i d’aquí cap a ca sa mare les dues germanes. Sí, així.

Arriba primer l’altra filla, la que viu al poble, que no el jutge per aixecar el cadàver. Vol veure son pare com sigui i un policia i l’enamorat l’hi acompanyen. L’al·lot ja no té cap expressió a la cara.

Amb l’ambulància parteixen les dues germanes i l’enamorat vol quedar fins que arribi el forense i se l’emportin. Abans de marxar, han demanat el mòbil a la filla que ha rebut el missatge.

La jutgessa de guàrdia és extremadament jove i atractiva, pensa l’enamorat. La policia l’informa de tot el que s’ha esdevingut fins aleshores. Li diuen que sobre es 11 i dos minuts han rebut la cridada que relatava un accident molt greu i just en aquell instant i en aquest indret.

L’informen també del missatge que ha rebut la seva filla major i l’hi mostren. El missatge havia estat enviat a les 11 i dos minuts, exactament a la mateixa hora de la cridada a l’112. Ambdues notificacions des del mateix telèfon.

La jutgessa manifesta clarament perplexitat i ordena als bombers, que també han comparegut, que treguin el cadàver i mirin de trobar el mòbil. Els bombers ho fan i el troben dins la butxaca dreta del pantaló. La jutgessa el pren i comprova que des d’aquell aparell ni s’ha telefonat a l’112 ni s’ha enviat cap missatge a ningú a les 11 i dos minuts. Ni tampoc hi figuren les quatre trucades que diu que li ha fet la seva filla petita.

Mentre la jutgessa comprova aquests extrems, sona el mòbil de l’accidentat, que provoca alarma general; ningú no s’ho esperava. La jutgessa veu que no apareix el número des del qual es telefona. Dubta de si ha de respondre la telefonada, però ho fa. No diu res, simplement accepta la trucada i sent els compassos finals de la Barcarola, de Txaikovski, i immediatament després la frenada estrident d’un automòbil, un estrèpit de ferro i en fer-se el silenci, una veu gens alterada que diu:

-Som mort. Veniu tot d’una a la carretera dels Prodigis, just després del revolt de l’Ase mort, direcció Ciutat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *