marginàlies

Jur que quan em vestia –serien poc més de les set- un pago cantava a les totes. El primer pic que l’he sentit no n’he fet cap cas perquè tant d’hora la son pesa i encara du llet dels somnis pels morros. Però al segon cant, he estirat el coll com un cérvol a l’aiguait, tot intentant esbrinar de quin indret provenia. A Ciutat t’acostumes al rugit dels motors, a la provocació renouera de conductors fatxendes, al so  llunyà de les sirenes dels transatlàntics que entren al moll, a l’enlairament d’un avió, al lladrucs d’algun ca, al crit enrabiat d’algun veí –o veïna, és clar- quan dur la bruta, però no als esplais dels animals de granja.

De fet, em sembla que hi ha una ordenança municipal que prohibeix la tinença -i criança- d’aquestes tites en els habitatges del nucli urbà. Els corrals vells que encara queden en les plantes baixes del que un temps era l’eixample ciutadà, han esdevingut racons d’andròmines, recer trist de rosers o lliris, o empara de barbacoes que, en torrar, empastifen l’aire de la illeta que els enclouen.

Camí de la feina, seguia sentit el pago, cada cop més apagadament. No ha estat fins que m’he hagut d’aturar al segon semàfor de la ruta, que m’he demanat si aquells xiscles que jurava sentir no eren més que maniobres de distracció del meu cervelló atribolat, de la meva apagada ment, en l’afany per fer inventari d’una diada del llibre a bastament profitosa. A banda de retrobar-me amb amics que enyorava, d’empatar xerrada amb altres de més topadissos, vaig fruir del coneixement, de la claredat i de la rebel·lia contagiosa de Rosa Regàs que, convidada per l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca i per l’Obra Cultural Balear, ahir horabaixa parlà a Palma de la seva memòria del temps d’exili a França i del seu estranyament intra murs un cop retornada a l’Estat.

Digué clar i català –com acostuma- moltes coses; ens oferí molta memòria, però sobretot i  preferentment palesà amb nitidesa enlluernadora que si no aconseguim desempallegar-nos de les creences que hores d’ara dominen per reconquerir el predomini de les idees, dels principis fonamentals que es poden assimilar als Drets Humans, seguirem sent esclaus. Més encara: mai no podrem ser lliures si no coneixem la història immediata que més directament ens concerneix. És per això que reclama –que cal exigir!- que es treballi profundament en l’educació –la pitjor de tota Europa, emfasitzà- perquè els al·lots d’avui no creixin ignorant que fins no fa res aquí imperava un dictador –i  assassí- que responia al nom de Francisco Franco. Els escolars d’ara han de saber necessàriament el dolor, la brutalitat i la indignitat que suposà aquest dèspota sanguinari. Han de saber, igualment, la manca de coratge dels nostres governants per reconquerir la laïcitat imprescindible de l’Estat si de veres es vol avançar en l’exigent camí de la llibertat i el coneixement.

En fi, ahir va ser un dia de companyonia, de lliçons, de lectures i d’assossec, cosa rara darrerament. Un inventari que plau de consignar. I un cop feta la consignació, seguesc jurant que un pago, cap allà les set del matí, cantava a les totes.