marginàlies

Si dic mar, clamo l’amor
davant una aurora
que amenaça ruïna.
Si dic mà, invoco l’espinada
d’un llamp blasmat.
La bromera que escupen els esculls
banya les anques de la jove
encantada d’agradar
mentre la llum, espantada,
fa una crisi de pànic.
Si dic amor,
vull dir funambulisme.
Caic no caic van
i no tornen
els afectes enlluernats
pel sol baix.
Qui diu que ha vist cítares
penjades a les alzines més velles?
Remoregen les mates i com si cantassin les porrasses.
Ningú ja no porta la confiança
a plec de braç
i anant amb els peus de plom
no fugirem mai de l’arrogància del desert.
Em pesa el cap, carregat de son,
i una estranya set rebutja l’aigua que em serveix el cambrer.
La seva indiferència mineral,
com si mai no hagués perdut un tren,
m’atabala.
Si goso a dir mar
em refereixo a la humitat que m’ha envaït el moll dels ossos;
a la deconstrucció d’una quimera.
Badallo desencaixadament
i no acabo d’esbrinar si és per son o talent;
o per mal d’enamorament,
enyorança de l’absent
o fàstic del present.