marginàlies

A la porta de l’Institut de Previsió, un pidolarie que tastaneja li demana vint cèntims per agafar l’autobús. N’hi dóna cinquanta per llevar-se’l de sobre. Ha de fer cua per accedir als funcionaris que informen. Para esment en el guàrdia jurat, talment un santaclaus que s’hagi equivocat d’uniforme: cabellera blanca amb la closca llisa i barba espessa i generosa més albina encara. La cua avança lentament i ell, com tots, té pressa; no ha d’anar enlloc, però esperar burocràticament, rebenta. És migdia i ja ha dit a sa dona que era molt mala hora per anar allí; que el millor és aixecar-se de jorn i començar a fer cua a defora: estàs menys temps a dins, un espai gens acollidor, agressiu i tot.

Tanmateix, hauràs d’esperar, li replica ella. Emperò ell no ho veu així: no és el mateix fer temps defora i sortir-ne aviat, de fer les gestions, que no enclaustrar-te durant unes hores en llocs inapropiats.

De l’Institut de Previsió només en volia els impresos per sol·licitar la incapacitació definitiva i el funcionari d’informació li dóna torn per passar a una de les taules de gestió. Només vull l’imprès, li diu; vaig venir fa dos dies i me’ls donaren aquí mateix, al moment. Passa que aquells no em serveixen perquè he fet feina a l’estranger i en necessit uns altres, segons la informació que inclouen. I el funcionari, amb la parla acerada: no, no, esperi torn i passarà a gestió. Vol dir que cal?, insisteix ell. Jo no deman informació, sé bé el que vull i com ho he de fer per emplenar els documents, només necessit els impresos, que veig des d’aquí. No insisteixi i faci el favor d’esperar torn, s’impacienta el funcionari.

I creu. Creure és criança, que li deia son pare. I sa dona el renyarà, segur. A ella li hagués donat els impresos dels nassos, com nomia Teresa. Què vol dir, enriure’s de la gent! Tots els funcionaris són iguals:  polls entrats en costura que es pensen ser mariscals de camp i no passen de ser merdacaners. Emperò ell, acala el cap i passa a la sala d’espera. Té el nombre 145 i van pel 102.

Ningú no sap què fer esperant el torn. Als despatxos de la gestió pública ningú no hi va preparat amb  cap llibre o passatemps, per matar l’espera. Les esperes administratives no tenen consol perquè, en el  fons, no treuen cap enlloc, es diu a ell mateix.

Així d’encaboriat veu entrar el pidolaire. Sembla que li ha augmentat el tastaneig. Les bellumes que veu  el carestiós, també són visibles per qui el mira. Què deu voler? No troba seient i ningú no fa el gest de  cedir-n’hi cap. Tothom evita el contacte amb ell. L’alè li put. Remuga ningú no sap què i la seva  vacil·lació tanmateix reclama alguna mà samaritana, que no troba. Se’n va darrera de tot de la sala  d’espera i mentre ho fa, ell pensa que ja té una bona distracció mentre espera el torn.

A l’apartat de lactància, una mare jove dóna el pit a un nadó. El pidolaire la veu i se li dibuixa a la cara una ganyota que tant pot ser de lascívia com d’entendriment. Qui sembla ser l’home o el company de la jove, però, la pren com una ofensa i s’hi tira a sobre: què mires, fill de puta? El pren per les solapes del jac enverrimat i el tira en terra. L’avalot és considerable. Ell reprèn tímidament el jove, que s’hi acara i li demana si ell també mirava la jove. Què va, déu me n’alliber, però tampoc aquest desgraciadet no ha fet res. Sort que apareix el guàrdia jurat santaclaus per calmar el jove ofès. Mentrestant, un segon guàrdia, de mala manera aixeca el pidolaire del terra, que s’ha xapat una cella en caure. Quina criatura més guapa, diu el dissortat a ningú mentre el tornen a tirar al carrer.

L’indicador del torn ha passat del 127 al 149 en qüestió de segons. Ell se n’afluixa de reclamar i parteix més corprès que irat. En ser fora, uns infermer de la Creu Roja curen la cella del pidolaire, que seu en terra, arrebatat a un senyal de càrrega i descàrrega. Quina carona més guapa, sent que mussita.