Retrato polític (II): Comparacions amb M(punt) RAJOY

Mariano Rajoy és el polític que més temps porta al poder des de la mort de Franco -que també era gallec però “Caudillísimo”.. Ara com ara, són uns 5000 dies (13 anys i  6 mesos) al Gobierno empalmant les etapes com a titular de cinc Ministerios amb Aznar (2.677 dies) i com a Presidente (2.250 i sumant). Ha superat el rècord de Felipe González, el senyor X, que va ser tan enginyós que es va inventar una  nova abreviatura de Presidente del Gobierno (PG.) -improvisació hispànica o mediocritat lingüística, perquè la RAE diu ben clar que ha de ser Pdte.

Ha sobreviscut a dues derrotes electorals, l’abdicació d’un Rei, Bárcenas, Gürtel, Lezo, Púnica, una crisi econòmica sense precedents, el rescat bancari, un interregne d’un any en funcions i el desafiament separatista català. També a un accident de trànsit, que li va causar ferides a la cara i per això sempre porta barba, i a un accident d’helicòpter amb Esperanza Aguirre. Ell sempre queda, l’únic. Gràcies a la seva refinada contenció, a la seva absoluta falta de caràcter i a la seva impertorbable falta de conviccions. La tècnica de saber callar “no nos metamos en eso”, i a l’art magistral de l’autoocultació (compareixences en TV plasma). L’home amb sang de peix, estén els fils des del despatx fins a la sala del Tribunal que calgui, atrinxerat darrere d’expedients i registres, pega de forma sibil·lina, sense que se l’esperi ni ser vist, és la seva tàctica. És la LEY.

Fa molt que han caigut Aznar, Acebes, Rato i Gallardón, mentre sobreviu Rajoy, l’astut. El seu talent desborda el geni, la seva sang freda subsisteix a tota passió hispànica-meridional. Al Polònia poden riure-se’n d’ell,  però sap que sempre el temen. Amb el seu rostre incolor, amb la barba per màscara, calcari, es manté plàcidament dempeus, sense tremolors als angles dels ulls, sense revelar tensió ni en un sol nervi, potser, quan abandona el despatx un somriure irònic o malvat joguineja en els seus llavis fins.

Pot vantar-se d’haver d’haver escapçat l’independentisme i de sotmetre un territori sota el seu comandament. Tot està permès a qui actua en interès de la Unidad deEspaña. El concepte d’Unitat el va plantejar el filòsof presocràtic Parmènides. Deia que: “en relació a la unitat, l’ésser és indivisible i compacte. El buit seria el no-ser, i el no-ser no existeix”. Traduït al llenguatge rajonià vindria a dir que España és una i indivisible; la no-España no és o vagaria desnortada per l’univers infinit. I el cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares també ha dit: “la unitat d’Espanya pertany a l’ordre moral que s’asseu sobre la veritat, un ordre que és previ al pacte constitucional i trencar aquest principi suposaria violar l’ordre moral”. Violar què, monsenyor? La fe en Déu i en España els cega la raó. Rajoy ha unit el que havia de restar constitucionalment separat en una democràcia: la separació de poders. Per obra seva, els poders de l’estat s’han fusionat en un sol territori: Catalunya. Un és l’objectiu: la UNIDAD de ESPAÑA. Aquesta és la veritat absoluta, TODO por la PATRIA. ¡A por ellos!

L’any 2005, algun periodista va dir que quan Pasqual Maragall va acusar Convergència-Mas de tenir el problema del 3% (i era un 4%) va ser un símptoma de la seva malaltia, l’alzheimer.  Com un nen que no pot mentir, fent una maragallada, se li va escapar una gran veritat. La fama d’en Rajoy amb el raig de paraules sense sentit que tot sovint pronuncia -ho he comprovat- no respon a cap jerarquia gramatical d’algun possible llenguatge formal del lingüista americà Noam Chomsky. Més aviat diria que són fruit o del desgast del discurs polític buit, o de la més pura tradició humorística d’en Mariano Ozores o Chiquito de la Calzada, o d’alguna vellor prematura que no li desitjo a ningú. No s’accepten comparacions entre un President i l’encara Presidente. El MH President Maragall, doctor honoris causa per la Hopkins University de Baltimore, el Presidente Rajoy és doctor honoris causa en Derecho por la Universidad Sergio Arboleda (a casa seva la coneixen); un parla en italià o anglès quan es troba algun vell amic romà o novaiorquès, l’altre no se l’ha sentit en gallec i és persona non grata a Pontevedra; un té uns Jocs Olímpics i l’altre la Medalla de oro del Consejo de Ciclismo Profesional. “Fin de la cita”.

A Rajoy se li acaba el discurs i el temps. El temps ha estat la seva gran arma, no fer res i deixar passar el temps. Fins ara sempre l’ha ajudat, potser ara també ho farà, només li queda aquest ajudant. De tota manera la realitat és que la intriga ha triomfat sobre la idea, l’habilitat sobre el geni. Va començar l’any 1981 com a diputat autonòmic a Galícia, i aquell que ha anhelat el poder durant tants anys, qui ha viscut d’ell durant 36 anyades i encara no se n’ha atipat, és incapaç de renunciar. No és capaç d’abdicar un minut abans que el facin fora. I com ja no té senyor a qui trair, no li queda altra cosa que trair-se a ell mateix. Res al món sembla més difícil que desprendre’s del poder. Torna M. Rajoy a València on vas fer la mili i neteja les escales de la corrupció, com quan netejaves les escales de la Capitania General. Canvia el Marca per la lectura de Crematorio de Rafael Chirbes i veuràs com heu trinxat aquella terra fèrtil. Si t’és massa l’esforç intel·lectual, també n’han fet la sèrie per Movistar.

Disculpeu a aquest aprenent de la lletra si per fer l’article he emprat paraules de l’escriptor austríac Stefan Zweig. En concret de la seva obra Fouché: Retrat d’un home polític. He fet l’exercici de comparar Fouché amb Mariano Rajoy. És un atreviment fora mida, si bé tots dos són sobris i realistes, deixebles cínics de Maquiavel sense escrúpols. Tenen una sang freda desproveïda de consciència en temes de diners i honor.  Al menys, el francès Fouché, va crear el Ministeri d’Interior i va fer-se polític a través de l’escola de la Revolució; va servir amb igual deslleialtat, a la República, al Directori, al Consolat, a l’Imperi de Napoleó i al Rei Luís XVIII. I tu, Mariano, a qui has servit que puguis explicar? Al Fraga Iribarne franquista, al superb d’Aznar, a un Rei trempat i al seu fill, el Rei de la vara. No vulguis comparar-te i deixa-ho córrer que Ciudadanos ja t’està avançat per la Rivera dreta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*