Retrato polític (I): 130è, 130è bis i 130a tris

Publicat a La Manyana el 3-2-18

El primer Presidente del Consejo de Ministros de España va ser Víctor Damián Sáez y Sánchez Mayor confessor privat de Ferran VII. Eclesiàstic i polític tant ultraconservador que el van cessar durant el Trienni Liberal (1820-1823) i el van posar de canonge de Toledo. Amb la caiguda del règim constitucional va tornar a ser Secretari d’Estat. Va dirigir la reacció absolutista amb tal rigor, que va motivar la sol·licitud de la seva dimissió;  se’n va salvar perquè el mateix dia del desembarcament del rei a Espanya (1 d’octubre de 1823), el monarca el va ratificar. El 19 de novembre el Rei Ferran dicta un decret dirigit a Víctor Damián, pel qual es crea el Consejo de Ministros i l’anomena Presidente . Amb l’arribada del monarca a Madrid va ser cessat el 2 de desembre – va durar dues setmanes- i el van nomenar bisbe de Tortosa on està enterrat.

El primer President de la Generalitat de Catalunya va ser Berenguer de Cruïlles (1359–1362) bisbe de Girona. Fou nomenat per les Corts de Cervera primer representant del braç eclesiàstic. Des de la presidència va vetllar pel compliment de l’acord que la Cort de Cervera havia signat amb el monarca Pere III el Cerimoniós per ajudar-lo en la guerra dels Dos Peres. Bon diplomàtic, enèrgic, defensor de la inquisició i preocupat per l’heretgia. Es coneixen les seves accions decidides en contra de la corrupció de l’època. Va impulsar la redacció del Llibre verd dels feus que comportava la substitució dels impostos arbitraris anteriors a un únic impost legal i estable.

En els dos paràgrafs anteriors es distingeixen dos camps semàntics que corresponen a dues maneres oposades en la manera d’actuar: o cultura pactista catalana o cultura d’imposició castellana. Vull remarcar que la Presidència de la Generalitat te un origen molt més antic – 659 anys- pactat entre el Rei i els tres braços (eclesiàstic, militar i popular). Aquesta institució col·laborava amb el rei per tal d’assolir uns objectius comuns i ho feia modernitzant un sistema feudal en la recaptació d’impostos per altre ajustat a la realitat de l’època. Per l’altra banda, el Consejo de Ministros és el resultat d’un decret dictat pel Rei encara no fa 200 anys, i que venia  dir que manava ell i tothom a creure. Pot semblar que aquesta manera diferent d’entendre la cultura política sigui una mera anècdota, o pot ser, com diu l’etòleg Richard Dawkins en el llibre El gen egoista, que les cultures funcionarien com a éssers vius, van mirant d’escampar els seus mems (gens culturals) a tanta població com sigui possible. No confonguem mems genètics amb els mems o vinyetes humorístiques de les xarxes socials.

Carles Puigdemont i Casamajor és el 130è President. Mentre el primer Molt Honorable, també de Girona, feia llibres medievals, ell redactava notícies -com a periodista que és- abans que la política l’hagi convertit en un rodamón escapista (del llatí excappare, ‘fugir’ (originàriament, ‘deslliurar-se de la capa, fugir de sota la capa’. Per això triomfen les disfresses d’en Harry Potter que l’imiten). Com a seguidor de la tradició “memètica” catalana, va predicant, entre Brussel·les i Copenhague, que vol: parlar, dialogar, parlamentar o enraonar amb qualsevol espanyol que ho tingui a bé: Rei, President, Ministre -Tribunal més aviat no-. S’hi esforça però és com picar ferro fred.

Mariano Rajoy Brey, d’acord amb la cronologia de la Moncloa, és el 162è Presidente del Consejo de Ministros i/o Gobierno. Registrador de la propietat amb plaça a Santa Pola, Alacant, i per extensió deu pensar que tota Espanya és de la seva propietat. Hereu de la tradició políticocultural del seu primer antecessor actua: cessant, dictant, engarjolant, exiliant, estomacant. Amb l’aplicació del famós article 155 (mem del “aquí mando yo”) M. Rajoy és el 130è bis President de la Generalitat. Com a bon gallec, es posa de perfil i delega amb Soraya Sáez de Santamaria, per exercir de Presidenta 130a tris.

“Tris” que pot voler dir que ve després del bis; o pot significar amb letó, poble amb el qual ens uneix pactes que ens costen 63 milions d’euros amb despesa militar per tal que no es posicionin a favor dels separatistes catalans; o com diu la Real Academia de la Lengua (RAE): “Porción muy pequeña de tiempo o de lugar, causa u ocasión levísima; poca cosa, casi nada”. Amb aquesta última accepció m’hi he de solidaritzar i rebel·lar.

Soraya, times up”. S’ha acabat el temps d’utilitzar les dones per tapar les misèries dels mascles poderosos. No comparteixo amb la 130a tris el seu llenguatge no verbal – fa cara de mala bava massa sovint- també renya, com és lògic en la més pura essència cultural castellana. Però si us plau Soraya, no deixis que et facin pagar els plats trencats. No permetis que demanin la teva dimissió pel fet de ser dona i baixeta ( me too, com jo). Abans que tu, que també, que pleguin el Presidente i el Cap de l’Estat. I també el mala ànima que amenaça els fills del President del Parlament.

Aquesta entrada ha esta publicada en General, Política, Política, Puigdemont, Rajoy, Soraya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*