A cops de llapis

Des d’aquest raconet de l’univers, l’espècie humana, la nostra –amb el nostre Sol i la nostra Lluna (ah, i ara també amb el nostre Mart)– incapaços d’entendre el cosmos, vivim com si nosaltres fóssim ‘la realitat’, l’única veritat. Arrogants: amb el nostre intel·lecte, la nostra cultura, les nostres modes, els nostres opis, les nostres guerres. Adorant déus i deesses d’aquí i de més enllà, déus de plàstic i déus somiats. Adorant-nos, únics com som. Vanitosos: amb les nostres (noves?) tecnologies, la nostra Intel·ligència Artificial (no tan artificial com la nostra), i convençuts que no hi ha déu que ens atrapi, que som l’hòstia; més encara: l’autèntica rehòstia.

Paral·lelament: desorientats, infeliços, impotents; sabedors que l’últim que farem en aquesta vida serà morir, vivim el dia a dia com si això no hagués de passar mai. Mentre hi hagi un Sol, mentre hi hagi una Lluna i mentre hi hagi Marts per descobrir, nosaltres viurem. Però viurem desconeixedors de què ho estem fent, convençuts que viure és existir (però d’existir, també existeixen les pedres –i així mateix, demano disculpes a les pedres). ‘Viure o no viure –que podria haver dit ell– aquesta és la qüestió’. O com aprendre a viure. Quina feinada! En qualsevol cas, tot plegat, com a espècie, no som més que un moment, un instant en l’evolució de l’univers i, individualment, poca cosa més que un número en el Registre Civil (fins i tot en el Mercantil, si tenim la sort de ser propietaris d’alguna cosa que no es mogui); i sense oblidar naturalment, el paper fonamental i indefugible de ser subjectes tributaris.

Però alegrem-nos, alegrem els cors: ara ve Nadal! Ara serem clients de primera (si la paga doble arriba i, si no arriba, escurarem la targeta). I, així mateix, també podrem ser bons fills, bons pares, bons germans, bons cunyats, oncles, nebots… el que faci falta i que no falti de res. Nadal és el momentum anual de la germanor i el consum gratuïts –que no de franc– i ja ho diu la dita: un cop a l’any no fa mal. Vinga, doncs, abans que això s’acabi: qui em convida a beure, qui em convida a dinar?, que no tinc on caure mort aquest maleït Nadal.

Que vagi de gust, i que tingueu unes bones festes!

PS

Qualsevol diria que he fumat alguna cosa. Però no, no, ja fa anys que ho vaig deixar (això no obstant, en castellà diuen que ”quien tuvo, retuvo”… ves a saber).

Instants còsmics

Avui he somiat que pintava, 

pintava i gaudia. 

Després he pintat que somiava, 

que somiava i que gaudia. 

En despertar, he escrit 

que somiava que pintava, 

i que pintava que somiava. 

I tot era un somni, i de tot gaudia.

Ara bé, 

ben mirat, no puc dir amb tot el seny         

si escric o somio, si somio que escric,                

si estic pintant o estic escrivint.       

Escrivint que somio, 

o pintant que escric.

Amb tot això, ja ha arribat l’hora, ja fa gana,

potser hauríem de fer-nos l’esmorzar.

Potser ja és hora que m’hi posi,

a escriure o a pintar.

(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)

Bon dia

Estava desorientat, s’havia perdut, i va demanar indicacions a la primera persona amb qui es va creuar. Aquesta, va intentar fer-li entendre, molt amablement, que el que li passava no era que s’hagués perdut; el que li passava era que estava descontextualitzat i que difícilment s’ubicaria si primer no es contextualitzava. Amb igual amabilitat, ell li donà les gràcies i, ja que les explicacions no l’havien tret ni dut enlloc, va provar de preguntar al pròxim vianant. 

Li explicà que podria ser que estigués descontextualitzat i que estava cercant el context; que si el podia ajudar a ubicar-se. I aquesta, una dona, li respongué que no; que preguntés a algú altre, ja que ella també s’estava descontextualitzant i no sabia ben bé cap on tirar. Ara bé, en adonar-se’n, tots dos, de la coincidència contextual i preveient que si unien forces podrien millorar la gestió del trasbals, es van adreçar, junts, a un senyor que era darrere seu mirant un aparador. 

El senyor era foraster i no els va poder ajudar, en canvi, sàviament, els va suggerir que preguntessin a l’hotel que hi havia en tombar la cantonada, que allà ben segur sí que els podrien orientar. Li donaren les gràcies, i cap allà. I en arribar, només posar els peus al vestíbul, van notar que aquell lloc podria ser un bon context i –com aquell qui res– van començar a sentir-se una mica més contextualitzats. No se sap si ho han aconseguit o no, però ja fa tres dies i dues nits que són ubicats a la mateixa habitació, i encara no n’han pas sortit. Deu ser que li han trobat gust a això de contextualitzar-se.

Enfoca’m, si us plau

Quan, pel que sigui, algú em pregunta on visc, és molt habitual que, a la meva resposta ‘en un petit poble de Lleida’, el comentari de l’interlocutor sigui: ostres, i com portes això de la boira, allà sempre en teniu, oi? Si no estic d’humor, no contesto, somric i amunt que fa pujada. Però, si tinc un bon dia, els hi encolomo: Doncs, mira, el dia que tenim boira, és com si fóssim a Londres, només que aquí parlem en català i no ens cal conduir per la banda contrària. Ep, que això li dona un plus a la boira! Li dona glamur. I, compte, que el Segre –a Lleida ciutat– no té res d’envejar al Tàmesi, i el Buckingham Palace es queda curt al costat de la Seu Vella. I no parlem de la teca, on hi hagi un pa amb tomata i pernil, que s’aparti el ‘fish and chips’. On vols anar a parar!

Em passava el mateix amb la boira dels anys que vaig viure a Vic. I, ull, que a Vic potser hi ha més esglésies per metre quadrat que a Londres, un Temple romà i el Tàmesi d’allà que aquí en diem Mèder (i deixarem el fuet, la secallona, les galtes, per a una altra ocasió). A vegades anem molt lluny per a veure el què tenim al costat de casa, ens agrada viatjar, ser viatjats –que no viatgers– això si no és que fem de turistes. A mi m’agrada molt viatjar, passa que no tinc prou temps, viatjar requereix temps, temps i diners; dues coses de les quals ara mateix vaig curt. De jove sí que vaig viatjar, i molt sovint en autoestop –en aquell temps es podia. I també en tren, anant d’un lloc a l’altre intentant de retenir a la retina els paisatges que passaven per la finestra; paisatges que unien el lloc d’on venies amb el lloc on anaves. 

De més gran, quan la canalla encara eren petits, viatjàvem amb una rulot; i més tard, quan els petits ja eren ganàpies, llavors, anant sol, la moto va ser el meu transport preferit. Sempre a la velocitat del temps, del temps que necessites per a assimilar el desplaçament. Per poder veure i viure el desplaçament amb tots els seus ets i uts. Això de la immediatesa de l’avió està molt bé –també l’he fet servir– aprofites molt el temps. Però el salt, el gir tan accelerat que fan la llum, els colors, les olors, els sabors, els sorolls, les veus, l’idioma, el canvi tan brusc que hi ha entre el lloc d’origen i el de destí –tot i agradar-me: té el seu què– no em compensa, per mi no és un viatge, és una altra cosa. M’estimo més aprofitar el temps d’una altra manera. I, atenció, travessar un carrer, una plaça –i si la plaça és gran, millor– envoltat de boira espessa, és com un viatge a l’espai, un trasllat emocionant: saps d’on vens, però no saps on vas. El millor viatge!

Passeig espacial

Si hagués sabut el que ara sé

Si hagués sabut que el temps no s’espera

Si hagués sabut que cada dia compta

Si hagués sabut que el vent sempre bufa a favor

Si hagués sabut que demà és ara

Si hagués sabut que t’estimaria com t’estimo

Si hagués sabut que m’estimaries tant

Si hagués sabut de la pau de les teves abraçades

Si hagués sabut de l’escalfor del teu cos

Si hagués sabut de la dolçor de les teves besades

Si hagués sabut del sabor del teu sexe, amor

Si hagués sabut que per volar no calen ales

Si hagués sabut que, al capdavall, eres un àngel

Ai, si arribo a saber…

                        Si ho arribo a saber, et conec abans

(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)

Ser-hi o no ser-hi

Cada dia m’arriben correus publicitaris de l’iPhone, perquè el meu ordinador és un Apple, i de Samsung, perquè jo tinc un telèfon mòbil dels seus. Inconvenients propis d’haver-los comprat de diferent marca i d’haver donat les dades personals al fabricant en el moment de comprar els aparells. Sigui com sigui, la publicitat m’arriba per partida doble. Però no la llenço a la paperera immediatament –que ho hauria de fer!– sinó que primer l’hi dono una ullada ràpida i per sobre. Més que res, per corroborar que cada vegada soc tecnològicament més neandertal i cada cop entenc menys del que em parlen. Sembla ser, però, que això de la intel·ligència artificial no és cap broma i avança a passes gegantines. Els telèfons mòbils cada cop fan més ‘coses’, cada cop són més intel·ligents i tenen cada vegada més memòria. Tot un mite, això de la memòria; no sé per a què pots voler tanta memòria, que en treus de recordar-te’n de segons què. Uf, a mi em faria por recordar-me’n de tot.

Doncs es veu que aquest és el futur. I jo em pregunto: que deuen poder arribar a fer aquests telèfons amb tanta memòria i tanta intel·ligència? De quin coeficient intel·lectual estaríem parlant? I si resulta que és més intel·ligent que tu? A mi em faria cosa (i ull, que no és gens difícil ser-ho més que jo). I encara una altra pregunta, cas de desacord, qui té l’última paraula, ell, el telèfon, o jo? Són moltes les preguntes que em venen al cap. Ves a saber. No sé, posats a suposar, posem que vols trucar al teu cosí Joan; posem que no has de marcar el seu número i ni tan sols has de donar-li l’ordre: ‘truca’m al Joan’, sinó que tan sols cal pensar-ho i ell, intel·ligent com és, va i li truca. Així i tot, sabrà amb seguretat que es tracta del Joan cosí i no del Joan, company de feina, que t’ha de tornar un llibre que ja fa tres mesos que t’ha de tornar? Això si la cosa no és més delicada, i en un altre supòsit, en lloc de trucar a la Carme, la del tercer segona –amb la que hi tinc alguna cosa i que ara mateix no és el moment de parlar-ne– va i truca a la meva dona que també es diu Carme!

Però bé, quedem-nos amb el mal menor. Imaginem que l’encerta i que es posen en contacte el meu telèfon i el meu cosí Joan; amb ell o amb el seu telèfon, si també en té un d’intel·ligent –cosa que dubto perquè ell sí que n’és d’intel·ligent. Suposem que es tracta de quedar un dia per sopar plegats; acorden un dia i, després, quan el telèfon et passa el report, resulta que aquell dia ja tenies un compromís (i no necessàriament amb la Carme, la del tercer). Què li dius? Que, com és que no ha consultat l’agenda? Segurament, com que és més intel·ligent que tu, sí que ho ha fet, però resulta que ets tu que no havies anotat –per prudència, potser– l’esmentat compromís a l’agenda. I, per acabar-ho d’adobar, el telèfon, el teu telèfon, et fot una esbroncada! No ho vull ni imaginar, i menys tenint en compte la bona suma d’euros que hauria pagat per a estar al dia tecnològicament. Pagar perquè t’escridassin! A més, a casa meva, amb un que en sigui, d’intel·ligent (poc o molt), ja n’hi ha prou.

Apa, que vagi de gust.

PS

Si hi ha algun telèfon intel·ligent que m’estigui sentint, si us plau, que no s’ofengui, no era pas la meva intenció. I si a més d’intel·ligent és eixerit, que em digui alguna cosa, sempre podríem passar una bona estona.

Llums artificials, però eixerides

Imagineu-vos que un dia en llevar-vos i anar-vos a vestir, descobriu que han desaparegut totes les sabates de l’armari-sabater. No en queda cap ni una, ni les plantofes! Imagineu que –abans de pensar en un absurd robatori– aneu cap a la cuina amb la intenció de deixar el problema del calçat per a després que un cafè us llevi la son de les orelles. Imagineu-vos que en passar pel davant la porta que dona al rebedor us trobeu amb totes les sabates de casa en perfecta escampadissa. Disposades per parells, de cara a la porta del carrer, donant-vos l’esquena amb actitud de menyspreu i alhora desafiant. Com si estiguessin a punt de fotre el camp de casa. Una autèntica manifestació reivindicativa. No sé què faríeu o haguéssiu fet vosaltres, jo tenia pressa i no m’ho vaig pensar dues vegades: vaig pactar, vaig apujar-los el sou, me’n vaig calçar un parell i cap a la feina. No fos que arribés tard i m’acomiadessin. I a sobre agafés un refredat per anar descalç. Quina vida, aquesta! 

La solitud d’un parell de sabates

Si ara et tingués al meu costat

ai, si t’hi tingués.

Et xiuxiuejaria besades.

Si ara et tingués al meu costat,

et cantaria rialles.

Ai, si et tingués.

Si ara fossis al meu costat,

no faltarien paraules.

Però no hi ets, a fora fa fred,

i m’he quedat sense tabac.

(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)

S’hora baixa i torta

Després de molts anys de rigorosos estudis i investigacions, un prestigiós equip de científics nord-americà ha fet públic el resultat del seu últim treball. Una descoberta que, sens dubte, serà de gran utilitat en el camp de la sociologia, la psicologia i, fins i tot, podrà ser de molt interès per a les dues disciplines en voga: màrqueting i ciències polítiques.

L’objecte de la investigació era poder desxifrar el significat del primer plor del nounat, aquell que, amb el cordó umbilical encara intacte, profereix la nova criatura només treure el cap per la vagina. D’aquesta manera, potser, es podria trobar resposta a l’eterna pregunta de per què un nou ésser plora tan desesperadament, tot just arribar al món, quan, amb justícia, hauria de vessar joia i alegria pels quatre costats. Al capdavall, ara podrà conèixer els pares, els germans, els avis, els tiets i les tietes i fins i tot el ginecòleg que l’ha estat marejant quasi nou mesos. Coneixerà la població on viurà, el país que el bressolarà, els partits polítics que el crucificaran. El món! (I, més endavant –i si té sort– podrà treballar i així podrà pagar-se una habitació compartida.)

A la fi, l’entelèquia que ha amoïnat la humanitat –d’ençà que l’ídem és ídem– el nus que ha pertorbat tant els entesos com els ignorants, tant els clergues com els laics, a la fi, s’ha il·luminat. I, com tantes vegades, la conclusió de la investigació és molt simple i clara. Un cop traduït aquest primer plor a tots els idiomes, en el nostre, vindria a ser: La mare que em va parir! Quin fred que fot, quin soroll. ‘Ndeu, quina merda!

Tant si vols com si no vols

(demà, ja ho veurem)

Un dia com avui –quatre anys enrere– després que els metges resolguessin el meu infart, quan van donar-me l’alta (perquè l’hi diuen d’aquesta manera? Per oposició a donar la baixa, és clar, però és necessari?), vaig sortir de l’hospital amb barba. Amb barba de poc més d’una setmana, sí, però barba, al cap i a la fi; i encara la duc, no me l’he tallat pas. Això de sobreviure a un infart, d’alguna manera és com tornar a nàixer, i vaig pensar, se’m va ocórrer que, si Nostresinyó –que al cel sigui– va voler que fos així, doncs així hauria de conservar jo també la barba –qui sóc jo per a dur-li la contraria; no ens les tindrem pas per uns quants pèls més o menys, aquí o allà. Hi ha coses més importants a discutir-li, en tot cas.

El cas, però, és que ara duc barba; una barba blanca que, malgrat haver tornat a nàixer, no m’ha crescut de color castany amb reflexos panotxa que és com l’hi hauria tocat si realment jo hagués tornat a nàixer en el sentit més literal. Una vegada més, tampoc li discutiré aquest detall sense importància al Creador. Només faltaria. El que si li demanaria és: a veure si pot intervenir d’alguna manera –que ell tot ho pot– i mirar de posar una mica de seny al personal que s’afaita. Vull dir, que cadascú faci el que li vingui més de gust i s’afaiti tantes vegades com vulgui –si així li plau– que jo no m’hi posaré pas; ni em molesta ni deixa de molestar-me el que els altres puguin fer o deixar de fer amb la seva persona.

I sí, la duc una mica llarga, la barba, res de l’altre món, però; no hauria de ser motiu de res. O potser és que hi ha models de barba acceptables i d’altres que no? És una mica cansat, tot plegat, però no hauria de per què haver de fer front a comentaris del tipus: que si perquè no una mica més curta o perquè no una mica més cap aquí o una mica més cap allà… (tal qual, sense cap mena de pudor, feliços, ells). O que si semblo això o si semblo allò altre. Redeu, jo no els hi dic pas a ells allò que semblen o deixen de semblar; ni tan sols si mai han semblat alguna cosa –que, en algun cas, no estaria malament que així fos o hagués estat. Perquè –anem a pams, senyors– el mínim que se li hauria d’exigir a una persona és que s’assemblés, si més no, a si mateixa. I això no sempre passa.

Que vagi de gust, tant si us afaiteu com si no ho feu.

PS 

Fa temps vaig llegir –no recordo on, però si recordo quan: va ser en posar-se de moda tenir i, sobretot, passejar gossos llebrers– una sentència que per mi reflecteix molt bé i amb humor i poques paraules el pecat mortal què representa ‘la moda’. Deia així: ”Es posen de moda els gossos llebrers, apa, tothom amb gossos llebrers. Es posa de moda pensar (és un dir), vinga, tothom amb gossos llebrers.” Recoi, genial!

Arrels enlaire

La llum, la claror són per passejar. 

                               – Si vols fem un tomb, sortim.

                                   I allí on més ens agradi

                                   ens fem un petó.

La penombra per besar, per enamorar-se.

                              – Si em deixes, et beso.

                                 Però te’n penediràs, 

                                 perquè ja no et podràs contenir.

La nit, la foscor són per pecar, per transgredir.

La nit és del dimoni.

                                – I si apaguem el llum… ui!

                                   D’aquesta ja no te n’escapes,

                                   estàs feta per a mi.

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera.)

Espiant el capvespre

La portera de l’edifici on visc té un gat. Amb la portera, ni fred ni calor, però els gats, no els suporto. Sempre que me’l trobo, i no m’està veient la portera, li dono una puntada (quasi mai encerto, però). Un bon dia, el gat se’m plantà davant i em digué: Tros de carallot, pixa-tintes, que no veus que soc un agent de la SIA! (allò de quedar-se de pedra no és res comparat amb com em vaig quedar jo). Vist que no reaccionava, em va ensenyar la placa reglamentària i em va dir d’anar a casa, ja que havíem de parlar.

Tan astorat estava jo, que no tinc consciència de com vaig arribar-hi, però un cop ja a casa, asseguts al sofà, em va posar al corrent. Per començar, em va tranquil·litzar dient-me que, avui dia, aconseguir l’aparença de gat no té cap secret per a la SIA (podien fer això i molt més, però ara no venia al cas, em digué).

Seguidament em va explicar que la portera era jueva; el del segon tercera, alemany; i al tercer quarta, s’hi havia instal·lat un marroquí; i que tot plegat era molt sospitós. Jo, que ja havia descendit a la fase de pedra, no podia dir encara ni paraula; no perquè no pogués articular-la, sinó perquè no sabia per on començar. Al cap d’una bona estona, i després d’exhaustives explicacions, l’agent de la SIA, em va proposar un tracte: jo deixava d’emprenyar-lo i col·laborava, i ell, a canvi, em pagava 200 dòlars diaris i em proposava a l’Agència per a una medalla al mèrit.

Vaig acceptar. I just estrenant-me en la meva primera missió, em sorprengué l’agent –el gat– a les tantes de la matinada, en pijama, i amb l’orella enganxada a la porta del segon tercera. El gat encara se’n riu ara, el malparit. No us en fieu mai d’un agent de la SIA, amb una mica de mala sort pot ser que no ho sigui i, en realitat, sigui un gat.

Espermatozoides felins

No tenint notícies seves des de feia dies, va decidir d’anar a buscar-la a la sortida de la feina. Però es va trobar que, com que era primavera, totes les obreres feinejaven en la recollida del nèctar i la bresca era buida. Els abellots es van oferir per, tan aviat com la veiessin, donar-li compte de la seva visita. Llavors, el cadell d’ós, va fer mitja volta i va tornar –una mica trist, però– a l’interior del bosc on la seva mare l’estava esperant, preocupada per la tardança. Va haver d’esperar fins a primers d’estiu per a veure-la i abraçar-la –s’estimaven molt– i encara van poder jugar bastants dies abans que arribés el fred hivern.

Com dues gotes d’aigua

Setembre és a un any el que el dilluns és a una setmana. Es podria dir que el mes de setembre és el dilluns de l’any: ve d’un cap de setmana llarg, distés i, sigui relaxat sigui esbojarrat, sempre vacacional. Setembre, com el dilluns, ve costa amunt. I vinga, doncs, amunt que fa pujada: hem de tornar a la rutina, hi hem de tornar, ens hi hem de posar de nou –una vegada a l’any no fa mal, diuen. Havíem quasi oblidat que existia, el setembre, havíem decidit que no existia, estàvem de vacances; l’únic que existia érem nosaltres i el nostre estiueig. Això sí, és clar que arribaria el setembre, naturalment, però ja ho faria tot solet, no calia invocar-lo. De moment, doncs, ben lluny.

Així i tot, hi ha un moment en què se li comença a veure el nas al setembre. D’alguna manera l’última setmana d’agost –i potser abans i tot: la segona quinzena– és com la tarda del diumenge: el preludi del temible dilluns, l’anunci del mes no desitjat. És estiu encara, però les acaballes ja treuen el cap: la llum és sensiblement diferent, es fa fosc una mica més d’hora –poc, però es nota–, es comença a ensumar el setembre i no ve gens de gust. Comencem a pensar amb tot el que ens caurà a sobre d’aquí a un no res, i cada dia que passa ens costa més de no fer-ho perquè el què s’apropa sabem prou que és inevitable. Un martiri. (Un altre Martini, si us plau!)

Ah, però, hi ha d’altres mirades: així com el dilluns és un dia estèril –ja des de la seva gestació, la beneita malenconia del dia anterior, el diumenge a la tarda– el setembre, per contra, pot ser un temps molt fèrtil, més que qualsevol altre (Cap d’Any com a paradigma de propòsit de canvis és un miratge, una falsa il·lusió, una producció del màrqueting sociopolític plaent i complaent a ‘les festes’); setembre pot ser un temps de renovació, d’innovació, de nous projectes amb tot un any al davant i amb les bateries ben carregades. Fins al pròxim agost, és clar, fins a les properes vacances. I tornem a començar, tornem al principi: Setembre és… (Però ja hi ha temps, encara falten onze mesos.)

Que vagi de gust.

Bon dilluns, i que tingueu un bon setembre. Ànim!

Tovallola sense biquini

(de bloguer inexpert)

Després de gairebé cinc anys sense publicar al blog, torno a tenir necessitat de fer-ho. Mai he sabut a què es deu aquesta necessitat, però el que sí que sé és que hi és i ara toca. Soc inconstant, que hi farem. Paciència.

I que publicarem? Intento de fer l’exercici d’elaborar un projecte, un pla o, si més no, de posar en veu alta una declaració d’intencions; però no acaba, no acabo, no acabem d’arrancar. Aleshores, m’imagino que continuarem essent desordenats i eclèctics –que no desganats; que continuarem fent allò que més ens ve de gust i de la millor manera que en sapiguem. I ja anirem veient; naturalment, no podem assegurar res. (Sí, ja sé que hauria de fer coses de més profit, però aquesta és una de les maneres que tinc d’escapolir-me’n.)

Així doncs, publicarem una mica de tot –de quasi tot allò que faig. Vaig fent, vaig fent. Un dia podrem trobar-nos un conte, un altre un poema, l’altre una (re)flexió; de tant en tant un dibuix o una pintura o una cal·ligrafia; i molt sovint fotografies. I tot això sense cap altra pretensió que provocar en alguns casos un somriure, en d’altres potser la reflexió i en tots ells la distensió de l’ànim –exactament el mateix que s’ha produït en mi mentre ho barrinava i ho duia a terme.

Res més. (Publiquem, publiquem, que el món s’acaba). No hi ha més declaracions. Bé, sí, un desig: que vagi de gust.

PS. Sempre són benvinguts els vostres comentaris, sempre s’aprèn. I, entre d’altres, em fan adonar que hi ha algú a l’altre costat d’aquesta xarxa virtual, que no tot és virtual, vaja, que hi ha vida més enllà de la pantalla. Digueu-me romàntic.

El descans de les eines