Un gat malparit
La portera de l’edifici on visc té un gat. Amb la portera, ni fred ni calor, però els gats, no els suporto. Sempre que me’l trobo, i no m’està veient la portera, li dono una puntada (quasi mai encerto, però). Un bon dia, el gat se’m plantà davant i em digué: Tros de carallot, pixa-tintes, que no veus que soc un agent de la SIA! (allò de quedar-se de pedra no és res comparat amb com em vaig quedar jo). Vist que no reaccionava, em va ensenyar la placa reglamentària i em va dir d’anar a casa, ja que havíem de parlar.
Tan astorat estava jo, que no tinc consciència de com vaig arribar-hi, però un cop ja a casa, asseguts al sofà, em va posar al corrent. Per començar, em va tranquil·litzar dient-me que, avui dia, aconseguir l’aparença de gat no té cap secret per a la SIA (podien fer això i molt més, però ara no venia al cas, em digué).
Seguidament em va explicar que la portera era jueva; el del segon tercera, alemany; i al tercer quarta, s’hi havia instal·lat un marroquí; i que tot plegat era molt sospitós. Jo, que ja havia descendit a la fase de pedra, no podia dir encara ni paraula; no perquè no pogués articular-la, sinó perquè no sabia per on començar. Al cap d’una bona estona, i després d’exhaustives explicacions, l’agent de la SIA, em va proposar un tracte: jo deixava d’emprenyar-lo i col·laborava, i ell, a canvi, em pagava 200 dòlars diaris i em proposava a l’Agència per a una medalla al mèrit.
Vaig acceptar. I just estrenant-me en la meva primera missió, em sorprengué l’agent –el gat– a les tantes de la matinada, en pijama, i amb l’orella enganxada a la porta del segon tercera. El gat encara se’n riu ara, el malparit. No us en fieu mai d’un agent de la SIA, amb una mica de mala sort pot ser que no ho sigui i, en realitat, sigui un gat.
Espermatozoides felins