A cops de llapis

Des d’aquest raconet de l’univers, l’espècie humana, la nostra –amb el nostre Sol i la nostra Lluna (ah, i ara també amb el nostre Mart)– incapaços d’entendre el cosmos, vivim com si nosaltres fóssim ‘la realitat’, l’única veritat. Arrogants: amb el nostre intel·lecte, la nostra cultura, les nostres modes, els nostres opis, les nostres guerres. Adorant déus i deesses d’aquí i de més enllà, déus de plàstic i déus somiats. Adorant-nos, únics com som. Vanitosos: amb les nostres (noves?) tecnologies, la nostra Intel·ligència Artificial (no tan artificial com la nostra), i convençuts que no hi ha déu que ens atrapi, que som l’hòstia; més encara: l’autèntica rehòstia.

Paral·lelament: desorientats, infeliços, impotents; sabedors que l’últim que farem en aquesta vida serà morir, vivim el dia a dia com si això no hagués de passar mai. Mentre hi hagi un Sol, mentre hi hagi una Lluna i mentre hi hagi Marts per descobrir, nosaltres viurem. Però viurem desconeixedors de què ho estem fent, convençuts que viure és existir (però d’existir, també existeixen les pedres –i així mateix, demano disculpes a les pedres). ‘Viure o no viure –que podria haver dit ell– aquesta és la qüestió’. O com aprendre a viure. Quina feinada! En qualsevol cas, tot plegat, com a espècie, no som més que un moment, un instant en l’evolució de l’univers i, individualment, poca cosa més que un número en el Registre Civil (fins i tot en el Mercantil, si tenim la sort de ser propietaris d’alguna cosa que no es mogui); i sense oblidar naturalment, el paper fonamental i indefugible de ser subjectes tributaris.

Però alegrem-nos, alegrem els cors: ara ve Nadal! Ara serem clients de primera (si la paga doble arriba i, si no arriba, escurarem la targeta). I, així mateix, també podrem ser bons fills, bons pares, bons germans, bons cunyats, oncles, nebots… el que faci falta i que no falti de res. Nadal és el momentum anual de la germanor i el consum gratuïts –que no de franc– i ja ho diu la dita: un cop a l’any no fa mal. Vinga, doncs, abans que això s’acabi: qui em convida a beure, qui em convida a dinar?, que no tinc on caure mort aquest maleït Nadal.

Que vagi de gust, i que tingueu unes bones festes!

PS

Qualsevol diria que he fumat alguna cosa. Però no, no, ja fa anys que ho vaig deixar (això no obstant, en castellà diuen que ”quien tuvo, retuvo”… ves a saber).

Instants còsmics