A cops de llapis

(demà, ja ho veurem)

Un dia com avui –quatre anys enrere– després que els metges resolguessin el meu infart, quan van donar-me l’alta (perquè l’hi diuen d’aquesta manera? Per oposició a donar la baixa, és clar, però és necessari?), vaig sortir de l’hospital amb barba. Amb barba de poc més d’una setmana, sí, però barba, al cap i a la fi; i encara la duc, no me l’he tallat pas. Això de sobreviure a un infart, d’alguna manera és com tornar a nàixer, i vaig pensar, se’m va ocórrer que, si Nostresinyó –que al cel sigui– va voler que fos així, doncs així hauria de conservar jo també la barba –qui sóc jo per a dur-li la contraria; no ens les tindrem pas per uns quants pèls més o menys, aquí o allà. Hi ha coses més importants a discutir-li, en tot cas.

El cas, però, és que ara duc barba; una barba blanca que, malgrat haver tornat a nàixer, no m’ha crescut de color castany amb reflexos panotxa que és com l’hi hauria tocat si realment jo hagués tornat a nàixer en el sentit més literal. Una vegada més, tampoc li discutiré aquest detall sense importància al Creador. Només faltaria. El que si li demanaria és: a veure si pot intervenir d’alguna manera –que ell tot ho pot– i mirar de posar una mica de seny al personal que s’afaita. Vull dir, que cadascú faci el que li vingui més de gust i s’afaiti tantes vegades com vulgui –si així li plau– que jo no m’hi posaré pas; ni em molesta ni deixa de molestar-me el que els altres puguin fer o deixar de fer amb la seva persona.

I sí, la duc una mica llarga, la barba, res de l’altre món, però; no hauria de ser motiu de res. O potser és que hi ha models de barba acceptables i d’altres que no? És una mica cansat, tot plegat, però no hauria de per què haver de fer front a comentaris del tipus: que si perquè no una mica més curta o perquè no una mica més cap aquí o una mica més cap allà… (tal qual, sense cap mena de pudor, feliços, ells). O que si semblo això o si semblo allò altre. Redeu, jo no els hi dic pas a ells allò que semblen o deixen de semblar; ni tan sols si mai han semblat alguna cosa –que, en algun cas, no estaria malament que així fos o hagués estat. Perquè –anem a pams, senyors– el mínim que se li hauria d’exigir a una persona és que s’assemblés, si més no, a si mateixa. I això no sempre passa.

Que vagi de gust, tant si us afaiteu com si no ho feu.

PS 

Fa temps vaig llegir –no recordo on, però si recordo quan: va ser en posar-se de moda tenir i, sobretot, passejar gossos llebrers– una sentència que per mi reflecteix molt bé i amb humor i poques paraules el pecat mortal què representa ‘la moda’. Deia així: ”Es posen de moda els gossos llebrers, apa, tothom amb gossos llebrers. Es posa de moda pensar (és un dir), vinga, tothom amb gossos llebrers.” Recoi, genial!

Arrels enlaire