Quina vida, aquesta!
Imagineu-vos que un dia en llevar-vos i anar-vos a vestir, descobriu que han desaparegut totes les sabates de l’armari-sabater. No en queda cap ni una, ni les plantofes! Imagineu que –abans de pensar en un absurd robatori– aneu cap a la cuina amb la intenció de deixar el problema del calçat per a després que un cafè us llevi la son de les orelles. Imagineu-vos que en passar pel davant la porta que dona al rebedor us trobeu amb totes les sabates de casa en perfecta escampadissa. Disposades per parells, de cara a la porta del carrer, donant-vos l’esquena amb actitud de menyspreu i alhora desafiant. Com si estiguessin a punt de fotre el camp de casa. Una autèntica manifestació reivindicativa. No sé què faríeu o haguéssiu fet vosaltres, jo tenia pressa i no m’ho vaig pensar dues vegades: vaig pactar, vaig apujar-los el sou, me’n vaig calçar un parell i cap a la feina. No fos que arribés tard i m’acomiadessin. I a sobre agafés un refredat per anar descalç. Quina vida, aquesta!
La solitud d’un parell de sabates
Que fort! M’he fet un fart de riure!!! Enhorabona, Jacint! D’on treus aquestes perles d’humor?
Ostres, Aliki, no creguis que les perles les trobo a les ostres, no pas! Aquestes són de la meva closca. Ha, ha, ha… Gràcies!!
Però quina imaginació! Ets genial. He rigut molt quan mires les sabates desafiants. Molt ben escrit i amb aquest toc Cinto tant particular. Petoooons🤗😘
Ha, ha, ha… Doncs són molt precioses i autèntiques, aquestes perles! I la teva closca és d’un valor grandiós!
Ei, Teresa, un plaer fer-te riure! I gràcies per les floretes que, venint d’una col·lega de nivell, són de gran valor. Una abraçada gran!! ;–))
Ai, Aliki, ets molt generosa! Gràcies de nou.