A cops de llapis

Cada dia m’arriben correus publicitaris de l’iPhone, perquè el meu ordinador és un Apple, i de Samsung, perquè jo tinc un telèfon mòbil dels seus. Inconvenients propis d’haver-los comprat de diferent marca i d’haver donat les dades personals al fabricant en el moment de comprar els aparells. Sigui com sigui, la publicitat m’arriba per partida doble. Però no la llenço a la paperera immediatament –que ho hauria de fer!– sinó que primer l’hi dono una ullada ràpida i per sobre. Més que res, per corroborar que cada vegada soc tecnològicament més neandertal i cada cop entenc menys del que em parlen. Sembla ser, però, que això de la intel·ligència artificial no és cap broma i avança a passes gegantines. Els telèfons mòbils cada cop fan més ‘coses’, cada cop són més intel·ligents i tenen cada vegada més memòria. Tot un mite, això de la memòria; no sé per a què pots voler tanta memòria, que en treus de recordar-te’n de segons què. Uf, a mi em faria por recordar-me’n de tot.

Doncs es veu que aquest és el futur. I jo em pregunto: que deuen poder arribar a fer aquests telèfons amb tanta memòria i tanta intel·ligència? De quin coeficient intel·lectual estaríem parlant? I si resulta que és més intel·ligent que tu? A mi em faria cosa (i ull, que no és gens difícil ser-ho més que jo). I encara una altra pregunta, cas de desacord, qui té l’última paraula, ell, el telèfon, o jo? Són moltes les preguntes que em venen al cap. Ves a saber. No sé, posats a suposar, posem que vols trucar al teu cosí Joan; posem que no has de marcar el seu número i ni tan sols has de donar-li l’ordre: ‘truca’m al Joan’, sinó que tan sols cal pensar-ho i ell, intel·ligent com és, va i li truca. Així i tot, sabrà amb seguretat que es tracta del Joan cosí i no del Joan, company de feina, que t’ha de tornar un llibre que ja fa tres mesos que t’ha de tornar? Això si la cosa no és més delicada, i en un altre supòsit, en lloc de trucar a la Carme, la del tercer segona –amb la que hi tinc alguna cosa i que ara mateix no és el moment de parlar-ne– va i truca a la meva dona que també es diu Carme!

Però bé, quedem-nos amb el mal menor. Imaginem que l’encerta i que es posen en contacte el meu telèfon i el meu cosí Joan; amb ell o amb el seu telèfon, si també en té un d’intel·ligent –cosa que dubto perquè ell sí que n’és d’intel·ligent. Suposem que es tracta de quedar un dia per sopar plegats; acorden un dia i, després, quan el telèfon et passa el report, resulta que aquell dia ja tenies un compromís (i no necessàriament amb la Carme, la del tercer). Què li dius? Que, com és que no ha consultat l’agenda? Segurament, com que és més intel·ligent que tu, sí que ho ha fet, però resulta que ets tu que no havies anotat –per prudència, potser– l’esmentat compromís a l’agenda. I, per acabar-ho d’adobar, el telèfon, el teu telèfon, et fot una esbroncada! No ho vull ni imaginar, i menys tenint en compte la bona suma d’euros que hauria pagat per a estar al dia tecnològicament. Pagar perquè t’escridassin! A més, a casa meva, amb un que en sigui, d’intel·ligent (poc o molt), ja n’hi ha prou.

Apa, que vagi de gust.

PS

Si hi ha algun telèfon intel·ligent que m’estigui sentint, si us plau, que no s’ofengui, no era pas la meva intenció. I si a més d’intel·ligent és eixerit, que em digui alguna cosa, sempre podríem passar una bona estona.

Llums artificials, però eixerides