Observar, llegir, escriure

Tot just he enllestit “Herbari. Viure amb les plantes”, una monografia, la sisena, publicada per la revista Mètode en 2012.

Com a lector de la revista, vaig rebre’l puntualment; però, com que quasibé coneixia el seu contingut, vaig decidir ajornar la seua lectura per més endavant.

Es tracta d’un recull d’articles publicats per Daniel Climent i Ferran Zurriaga en diversos números d’aquesta revista guardonada de la Universitat de València, més dos d’inèdits, on ens ofereixen una visió etnobotànica d’espècies vegetals que encara podem trobar al nostre territori, sobretot als conreus de secà i als boscos de muntanya:

Plantes silvestres: El baladre, el llentiscle, l’albarzer, el margalló, l’arç blanc, l’aranyoner i la figuera de pala.

Plantes cultivades: La garrofera, l’olivera, el magraner, les figueres, el codony, el caqui, la nespla, el lledoner i la taperera.

Els autors:

Daniel Climent i Giner (Alacant) és Llicenciat en Ciències Químiques i professor de Ciències de la Natura en educació secundària. Ha dedicat part de la seua carrera a l’Etnobotànica i l’Etnogeografia, sobre les quals ha escrit diversos llibres, ha participat com a conferenciant en diverses jornades i ha escrit regularment articles a la revista Mètode, que ara es recullen en aquesta monografia.

Ferran Zurriaga i Agustí (Olocau, Camp de Túria) és Mestre d’escola. Ha treballat a l’escola rural, en educació especial, com a mestre de Ciències Socials i de Valencià. També ha escrit regularment articles a la revista Mètode, que ara es recullen en aquesta monografia.

El llibre és una meravella. Un encert del director de Mètode i de la col·lecció, en Martí Domínguez. Una delícia la lectura d’aquests articles: botànica ornada amb costums que gairebé s’han perdut. Ciència, història, lingüística i literatura: cultura a raig i passió pels mots i per la terra. Als més majors, les paraules ens fan acudir records, de vida més humil però més natural; sabors, colors i textures d’un temps perdut i enyorat. Als més joves, els faran descobrir la saviesa que s’amaga en els camperols d’horta i de secà, i la importància de preservar la diversitat de les espècies vegetals. A tots ens fa respectar i estimar una colla de companys arrelats a la terra, nobles i generosos de la Mediterrània i més enllà. Tots dos autors demostren que són uns mestres admirables.

A més de tot el que he pogut repassar sobre botànica i costums populars en connexió amb les plantes, la riquesa del llibre m’ha sorprès i m’ha portat un manoll de dades que m’han encuriosit, de les quals en subratlle algunes de no botàniques, per a mi ben interessants, de Daniel Climent, al voltant d’històries o faules d’èpoques ben llunyanes, però que expliquen esdeveniments més propers:

Comença l’article sobre l’albarzer (o esbarzer) i les móres contant-nos la història de Dionís, el déu grec del vi i la fertilitat, de com va patir tortures abans de morir, després va ressuscitar al tercer dia, pujà al cel i s’assegué a la dreta de Zeus, el déu pare. Però ho fa com una endevinalla, sense dir-nos qui és el personatge de la contalla mitològica. La facècia vol fer-nos pensar en la història de Jesucrist, un altre personatge simbòlic creat pels cristians. I a fe que ho aconsegueix, a més de fer-nos pensar, si fem una passa més enllà, que aquell conte grec fou l’inspirador d’aquest.

A l’article sobre l’arç blanc i les cireretes de pastor ens recorda que en temps antics només es consideraven dues estacions climàtiques: el “bon temps” (que començava l’1 de maig, 40 dies després de l’equinocci de primavera, on renaixia la vida) i el “mal temps” (que començava l’1 de novembre, 40 dies després de l’altre equinocci, que anunciava la mort de la natura). Aquí tenim una altra demostració de l’origen precristià d’algunes tradicions, posteriorment “santificades”, com el dia de “Tots sants” i el dia següent, el dels morts o difunts.

Finalment, a l’article sobre els caquis, en concret sobre la varietat persimó (Diospyros virginiana), ens conta una història dels primitius habitants del que posteriorment fou l’Estat nord-americà de Virgínia. En concret la de l’explorador John Smith, alliberat per la indígena Pocahontas, filla del cap de la tribu dels powhatan, el quals ajudaren els primers colons anglesos a sobreviure; altruisme del qual no se’n recordaren uns anys més tard, quan per cobdícia decidiren exterminar-los, fent publicitat enganyosa, titllant-los de salvatges i contraris al seu déu, tot convertint-se, potser, en els primers ianquis genocides i enredadors, emprant la religió, una vegada més, com a excusa de batalla.

Bona lectura!