Observar, llegir, escriure

“El poble sols podrà fer causa comuna si s’agrupa en grans famílies o petites comunitats locals, autogovernades fàcilment, associat en la feina, el coneixement i la justícia, i vinculat amb altres grups de la mateixa nació i d’altres nacions mitjançant el vaixell i el telègraf, desenvolupant-se en totes les seues capacitats, com a pensador i com a treballador, una vegada abolits els monstres que fins ara han devorat la humanitat, els monstres de l’autoritat i la guerra, per a gaudir de la vida, la pau i la llibertat.” (fragment traduït de “Coupons le Câble!”, André Léo, 1899).

El desig de llegir l’assaig que provoca aquest apunt me’l va encomanar una entrevista a la seua autora i editora, Ana Muiña —historiadora, escriptora, activista i dissenyadora gràfica—, que vaig escoltar en un interessant programa de ràdio/podcast, “La Nevera”, que s’emet des de la comarca valenciana castellanoparlant de l’Alt Palància, on hi acostumen a parlar d’història, ecologia i més qüestions per la transformació social. D’ací vaig passar a tafanejar la web de “La linterna sorda”, una petita editorial independent que ja porta publicades desenes de llibres de temàtica social i artística, amb presència significativa de figures femenines; obres editades amb una cura especial i profusió d’il·lustracions sobre el tema que s’hi tracta. Una nova finestra de saviesa se m’hi obria, il·luminada per aquesta modesta però lúcida llanterna.

En vaig triar “André Léo, del socialismo utópico a la Comuna de París” (Ana Muiña, La linterna sorda, 2021), neguitós de conèixer la crítica feminista de la protagonista a personalitats històricament encimbellades del moviment obrer, sabedor del sexisme i masclisme que imperava en aquell segle XIX de les revolucions obreres, dirigides per homes cisheteronormats, i que majoritàriament encara perdura —personalment recorde les primeres eleccions municipals dels postfranquisme al meu poble de naixença, on els qui representaven l’esquerra comunista eren homes de la vella escola, tan reaccionaris en qüestions de gènere com els adversaris defensors dels privilegis de les elits. L’obra que ara comente és una biografia i tracta de la vida i obra d’aquesta novel·lista, assagista, periodista i militant anarquista francesa, que fou castigada amb l’oblit pel seu esperit crític, de vegades expressat contra els seus companys de lluita. A més a més, el llibre inclou la traducció inèdita d’un dels seus “poemes en prosa” i el seu darrer assaig publicat: “Tallem el Cable!”: una crítica a la religió, especialment la catòlica, i una crida a l’alliberament personal i social fora de les estructures jeràrquiques que aquesta església ha afavorit i encara beneeix —un assaig de lectura força recomanable. A destacar també el gran nombre d’il·lustracions que omplen l’obra —algunes d’inèdites— i que ens permeten acostar-nos una mica millor als esdeveniments i als protagonistes de la història que s‘hi narra.

Victoire Léodile Béra (1824-1900), que escrivia sota el pseudònim masculinitzat d’“André Léo”, fou una dona d’origen burgés, valenta, apassionada, rebel, extraordinàriament crítica i assertiva, i per això bandejada per la seua classe d’origen i també per la de destinació per convicció, on s’hi va inclinar pel corrent ideològic anarquista col·lectivista. Va participar activament en la revolució de la Comuna de París, també en la Primera Internacional Obrera i en l’Aliança per la Democràcia Socialista de Bakunin; però les seues justes i necessàries crítiques —des d’una visió actual— al mateix Bakunin, a Proudhon, Marx i altres patums socialistes, així com a alguns dirigents burgesos de la Commune, la van fer una figura política incòmoda, tant per a la burgesia i les elits, com també per als dirigents del moviment obrer d’aleshores, que la van empentar a l’abocador de la Història, del qual hom l’hauria de rescatar i valorar com cal. Fou una heroïna del poble, sobretot a la Commune; perquè la seua implicació en la revolta, tant en el vessant teòric com el pràctic, fou superior al de la seua estimada amiga Louise Michel, mitificada com a heroïna màxima d’aquell París insurgent, un títol que hagués rebutjat com a contrari al seu ideal col·lectivista. La Commune fou un moviment revolucionari de curta durada —entre març i maig del 1871—, que no va reeixir per l’acció brutal dels opositors burgesos de fora, però també per les errades de la majoria dels dirigents de dins, altres burgesos jacobins, els quals van rebre dures crítiques per part de la protagonista, acusats de no ser pas socialistes de debò. André Léo estigué vinculada al socialisme “utòpic” —anomenat així pels materialistes Marx i Engels—, corrent ideològic que hom considera precursor de l’anarquisme col·lectivista, el feminisme social, l’ecologisme, el federalisme i el municipalisme. Qüestions centrals a la seua important tasca transformadora foren la política antijeràrquica i emancipadora, la igualtat de gènere i l’educació en la llibertat.

André Léo sempre deia el que pensava. En les associacions on participava i els articles que escrivia, fou una defensora arrauxada de l’emancipació de la dona, llavors encara ben sotmesa a l’home en els costums patriarcals imperants, malgrat el triomf de la Revolució Francesa i la seua coneguda tríada: llibertat, igualtat i fraternitat; més formal que no pas real, més dirigida a homes i burgesos que no pas a les dones i al poble pla. Proclamava la necessitat d’oposar-se a la dominació masculina en la parella i la família, que encara imposava el nou Dret Civil; defensava que les dones poguessen accedir lliurement a la feina assalariada, per a aconseguir desfer-se del jou familiar i, vista la seua brutal explotació a les fàbriques, les encoratjava a lluitar pel seus drets laborals en comptes de tornar a la casa pròpia o llogada per a fer feines domèstiques.

“André Léo, tot i compartir amb l’anarquista la mateixa idea federalista, el rebuig a l’autoritarisme i a la religió, afirma: ‘Proudhon insulta grollerament la dona’, advertint-lo de la necessitat de formar ‘ciutadanes lliures d’un país lliure’.” (op. cit., p. 26).

“Les valuoses reflexions que ens ha deixat André Léo sobre la revolució sense la dona, tant en 1848 com durant el procés insurreccional de la Comuna, s’han anat constatant, quasi amb idèntics arguments i pràctiques, en les grans revolucions posteriors del segle XX. […] La defensa del bé comú, creant altres formes de relacions comunitàries, ha d’anar unida a la de la nostra pròpia vida. La revolució no es farà sense les dones. No serà possible sense la transformació de la vida quotidiana.” (p. 66).

També hi defensava apassionadament la millora de l’educació, llavors —i ara?— en mans sobretot de l’Església, que emprava mètodes autoritaris i un adoctrinament retrògrad, que creava esclaus de la jerarquia en lloc de persones lliures amb esperit crític. Conscient de la importància cabdal de l’educació per al progrés de la societat —en el sentit de fer realitat els objectius de la Revolució per a tothom—, en demanava un canvi profund cap a una educació emancipadora i universal. Com ens hi remarca Ana Muiña, per a André Léo l’acció política i social havia de ser, sobretot, pedagogia i aprenentatge col·lectiu. Perquè era conscient que una educació democràtica, laica, humanista i solidària era un dels principals mitjans per a aconseguir que la humanitat alçàs el vol.

“Prioritzava el canvi de mentalitat, el rebuig als costums, la revolució de les consciències de les dones i dels homes. D’ací, la importància de l’educació integral de les nenes.” (p. 20)

En línia amb el seu enfocament pedagògic de la política, Léo defensava un socialisme progressiu, a diferència dels seus companys autoritaris, que per anar massa de pressa volien violentar l’opinió pública majoritària, imposant de grat o per força els criteris de l’avantguarda del partit. Una estratègia que fins i tot considerava contraproduent per a aconseguir els objectius d’alliberament de l’esclavitud capitalista que ella compartia. Hi escriu Ana Muiña que Léo no creia en una societat justa i lliure per l’acció d’un Poder revolucionari exercit per una avantguarda, ni en que hi hagués ‘etapes’ predefinides a les quals el poble hagués d’autolimitar la seua capacitat de canvi. Coneixent la societat de l’època, era conscient de la immensitat de la tasca de construcció popular que calia fer i, doncs, que no era adient, per a la victòria de la seua justa causa, saltar-se el propi procés d’autoconstrucció i autoaprenentatge social. De fet pensava que la principal tasca d’un ‘partit d’avantguarda’ havia de ser la intervenció positiva en aquest procés de maduració social. Hi precisa Ana Muiña que Léo mirava amb respecte i estima la pagesia que s’esllomava treballant, malgrat les seues idees reaccionàries; mentre que menyspreava sense embuts la burgesia i petita-burgesia demagògicament revolucionària, exaltada i violenta.

“Hom no pot estar per la pau i ignorar la ‘més amarga i cruel de les guerres’, la guerra social, i mentre la major part de la humanitat veja ‘frustrats els seus drets, la societat portarà una vida pobre, estreta, corrupta i torbada per l’egoisme, la igualtat serà una farsa i la guerra, la més horrible, la més ferotge de totes, oberta o latent, desolarà el món, deshonrant la humanitat’. […] Per a Léo […] no pot haver llibertat sense igualtat, ni igualtat sense llibertat. Una implica completament l’altra.” (p. 118-119).

“Força vegades va denunciar amb energia la mentida subjacent a les repúbliques sota les quals es mantenia la jerarquia i la desigualtat: ‘[El poble] ha derrocat reis i ha conservat la jerarquia. En aitals repúbliques, en lloc d’un rei sostingut per la classe rica és aquesta la que reina’.” (p. 122).

Demòcrata, socialista, municipalista, federalista, laica, pacifista… Una persona admirable la vida i obra escrita de la qual paga la pena visitar i atendre com cal, perquè la seua lucidesa i el seu mestratge malauradament encara no son sobrers. Una biografia que podrem conèixer millor gràcies a la bona feina d’Ana Muiña i Luis M. Sáenz, l’assaig i traducció dels quals ens l’han feta més propera.

Enllestiré l’apunt amb una tria de frases escollides, traduïdes a la nostra llengua, realment difícil entre tanta impagable saviesa, que he trobat a “Coupons le Câble!”, l’assaig d’André Léo que clou l’obra. “Considerat com el seu testament polític, aquesta magnífica obra, de lectura imprescindible per la seua vigència i profunditat, critica amb clarividència el pensament religiós, l’embrutiment místic, el poder autoritari i jeràrquic, fent una crida a l’emancipació individual i col·lectiva.” (p. 63). I ens colpeix encara més quan ens fem càrrec que fou escrita poc abans de morir, quan l’autora era vella, sola, pobra i malalta. No us ho perdeu!

“Aixoplugat en el temple, aliat de tots els successius poders fossen els que fossen, satisfet de governar sense perills ni desfetes, però governant sempre, àrbitre necessari, conseller íntim, oracle escoltat, ja que disposa del poble, el sacerdot segueix sent inviolable i sagrat. […] La idolatria va crear la monarquia, que segueix sent idolatria entre els seus devots. Qui ataca un d’aquest poders, aviat atacarà l’altre. […] La jerarquia és una mena de cadena de comandament, que s’inicia en el sacerdot-déu i va descendint cap al poble. Cadascuna de les seues baules representa un grau de poder cap avall i un de submissió cap amunt. L’anell superior és a sobre vostre i l’inferior sota els vostres peus. Comandament i servitud s’entrellacen en l’ésser humà per a la salut de l’Estat i la glòria del Cap. És l’art de reduir les voluntats generals a una sola, de petrificar la intel·ligència i els sentiments naturals de l’espècie humana. El Cap hi és sabedor de cada moviment en fals de cada baula, i quan això passa, aquesta baula és immediatament abatuda i reemplaçada per altra. […] Sovint, el poble ha volgut refer-se’n. Però no entén aquesta maquinària, és ignorant.” (p.138-139).

“El poder, falsament considerat ‘col·lectiu’, que regna a hores d’ara i que regnava abans, sols pertany a un grup restringit i falsejat, a causa de l’absència de desenvolupament de la massa obscura i deprimida. […] La societat humana no és un monument arquitectònic ni una obra artística o literària. Tanmateix, la vella societat fou quelcom d’aquest tipus: un disseny ideal, concebut sota l’imperi de l’autoritat divina, que sols podia ser l’autoritat del sacerdot. Així, havia de generar la jerarquia; és a dir, l’esclavitud en tots els seus graus: opressió, engany, crueltat, misèria, totes les cares del mal, un pervers egoisme, l’odi, l’enveja, l’orgull i el desordre, malgrat que l’atmosfera humana natural és la llibertat, l’amor, l’associació en la justícia i la veritat.” (p. 162-163).

“En això resideix la injustificable carència de la societat actual, l’avenc pel qual cauen cada dia molts éssers humans en tota la Terra; aquest és el crim incessant, volgut, acceptat descaradament, que condemna aquesta societat, encara bàrbara, justament censurada i que aviat hauria de ser enderrocada. Una societat que protegeix els forts i deixa morir els febles és un engany, és hipòcrita.” (p. 166).

“El catolicisme, estret i dur, no desenvolupa res, ni a si mateix. Reprimeix, oprimeix, encongeix, ofega la vida, a la qual deslleta i combat. La natura i la raó ens diuen ‘estima altri, animats de la mateixa vida que tu, el bé dels quals és el teu bé i el mal dels quals és el teu mal’. Però l’home de negre ens diu que sols cal estimar Déu. Que sols per amor a Déu faràs el bé a altri. Que has de maleir a tothom qui negue Déu o no compartisca els seus punts de vista sobre l’ésser humà. […] ‘Però qui és aquest Déu que sembla destinat a perpetuar els vicis de la barbàrie? Per què ens infligeix injustícia i desigualtat erigides a la base d’una suposada societat? Per què, segons ells, essent aquest Déu el creador de la Natura, es dedicaria a combatre-la? Què és aquest ésser estrany, sol a l’Univers, sense iguals, sense amics, que té únicament éssers inferiors a ell? Aquest ésser que ningú no pot veure, al qual ningú no ha sentit parlar, tret per la boca d’alguns homes; un ésser del qual res no garanteix que existisca.” (p. 166-167).

“Amb els ulls oberts o tancats, es veu la vida pertot. Us abraça, us posseeix… No podeu concebre altra cosa. Alhora esperit i matèria, indivisibles. No podeu fugir-ne ni eixir-ne; ni tan sols mitjançant el suïcidi, car la vostra mort generarà vida. Existeix pertot, insondable, immensa, a les entranyes del Globus i als lluents sols que penetren la nostra atmosfera, pertot. Més enllà de tot! Perpètuament, sense fi. Sempre renovada i inesgotable; causa i efecte per si mateixa. És incomprensible, com el Déu dels sacerdots, però força menys cruel, ja que es lliura a possibles correccions, a nombrosos avanços, acceptant-los tant com li siga possible. Ella no és enemiga del gènere humà. Al contrari, ‘l’eleva’ amb les seues indicacions, la seua bella poesia, les seues vàlues, els seus encants, els seus beneficis, les seues forces encisadores. Permet que se l’estudie i modifique. No demana oracions ni sacrificis, sinó sols acció, coneixement, l’energia del treball fecund, associat, feliç, que, lluny d’afeblir-nos, ens enforteix; en lloc d’imposar la seua raó, la desenvolupa i comunica a tothom. […] Ella és el Déu. En ella, i ací mateix, està aquest paradís que hem capgirat en infern. En lloc d’escoltar a impostors i xerraires, que no tenen altre propòsit, en la seua major part, que sotmetre’ns a la seua pròpia llei, escoltem la nostra consciència i la nostra raó, nodrim-les amb les veritats provades, que ens alliberaran d’aquesta bogeria que ens lliga més a la mort que a la vida i en la que rau la falsedat de les religions divines. La vida, tan plena de deures i interessos, tan poderosa, tan real, tan dolça! La mort no existeix, ja que ella mateixa és descomposició de la vida gastada, per a reconstruir una nova vida. […] Lluitem amb tot el nostre cor, amb tota la nostra intel·ligència, contra la fantasmagoria de la Mort i d’aquests déus ficticis, que ens ha fet tant de mal, que han xuclat la sang de les nostres venes i tot el nostre cor. I que ens han distret dels nostre deures vertaders i ens han fet cometre tants crims. Tants que tota la història humana sura sobre mars de sang i fang, especialment en aquest període de la història el qual s’anomena cristià. […] Finalment, repudiem i allunyem aquesta casta abominable que viu de la mentida i del recolzament dels governs, els seus aliats naturals, per a mantenir la credulitat de les masses, unida a la seua ignorància i la seua misèria, i explotar-les amb major facilitat, gràcies a aquesta castració dels cervells des de la infantesa, que potser baste per a explicar una tan llarga ceguesa.” (p. 168-169).