Publicat el 25 de gener de 2012
Catàleg de veus mortes (2): el polàbic
Cap al segle IV, l’avançada més occidental dels eslaus es va escampar per un bon tros de l’actual Alemanya oriental, seguint si fa no fa el curs de l’Elba. Efectivament, qualsevol mapa de l’Imperi carolingi -ja al segle IX- que mireu us farà veure que l’Alemanya d’aleshores no arribava tan enllà, per llevant, com ho fa avui dia perquè els eslaus l’aturaven. Els pobles eslaus que vivien al llarg de l’Elba s’anomenaven polabis, que justament vol dir això: po Labe “al costat de l’Elba”.
Al llarg de l’època medieval, en el context de la pugna secular entre germànics i eslaus, els alemanys es van anar emparant de la terra polàbica. (Els darrers -de moment- episodis d’aquesta pugna, per cert, van tenir lloc com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, amb la definició de les fronteres de la Polònia contemporània.)
És per això que al segle XII es va engegar un procés de germanització que va anar minant la fortalesa de la cultura i l’idioma dels polabis. El trist desenllaç va arribar, finalment, l’any 1756, que va morir la darrera dona que parlava la llengua polàbica. Avui, d’aquesta en resten pocs vestigis: per exemple, un grapat de topònims alemanys acabats, de manera ben eslava, en -ow. El polàbic ja no se sentirà mai més. Una llengua menys: un món més pobre.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per ibc | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent