Independents o frustrats?
En resum, en Partal diu que, com a país, podem continuar com fins ara o optar definitivament per la independència. I continuar com fins ara vol dir que se’ns vagin acumulant problemes sense resoldre: “I ací és on som. Amb l’aeroport, amb les seleccions nacionals, amb els diners que ens roben cada dia, amb l’oficialitat del català a Europa, amb les caixes que s’esvaeixen, amb la llengua a l’escola sota amenaça, amb TV3 en la picota… posats en un camí de frustració permanent.” També esmenta, aquests dies és inevitable, el cas d’Escòcia.
D’acord. Del tot. Però hi ha una cosa que em neguiteja.
Encara hi ha els diners que ens roben, el gran argument del nostre temps -i que per a segons qui sembla l’únic, cosa que em desagrada profundament-. Però és que ni això no ho veu tothom. Si us llegiu el Memorial de greuges davant les polítiques del Govern de la Generalitat, de la Plataforma Prou Retallades, que va convocar la manifestació de dissabte passat, veureu que l’espoliació fiscal ni s’hi esmenta. Ja ho sé, que tot plegat era contra la política del Govern del Principat, però ni esmentar-ho… Creuen que “amb una fiscalitat justa [que faci pagar a qui més té] i la lluita contra el frau, els governs podrien recaptar milers de milions d’euros que farien innecessàries les actuals agressions a l’estat del benestar i la cohesió social.” Ep, que, en general, hi estic ben d’acord! Però a mi em sembla que també cal tenir present la nostra situació de subordinació econòmica. En canvi, es veu que moltes altres persones no la consideren rellevant.
Vull dir que la independència resoldria tot de qüestions que uns quants vivim com a problemes o agressions, però que potser per a molts són coses menors o llunyanes. Vull dir que potser no en som prou, els qui necessitem la independència.