Font-romeu, 1912
El 1912, ser francès era el millor que et podia passar a la vida, i París era la capital del món. Les victòries de 1918 i 1945 encara van reforçar més aquest orgull. El francès era la llengua internacional.
El 1912, no hi havia cap entitat política ni administrativa que es digués “Catalunya”; França limitava amb les provincias de Gerona y Lérida i res més. La Mancomunitat de 1914 i la Generalitat de 1931 no es van arribar a consolidar per l’oposició de les dictadures espanyoles.
El 1912, el català es parlava molt a banda i banda de la ratlla de França, sí, però en els usos formals i oficials tenia molt poca presència -només feia disset anys, per exemple, que Guimerà havia gosat pronunciat en català el seu discurs a l’Ateneu Barcelonès. A partir del 1939, el franquisme va anul·lar qualsevol ús públic de la llengua al Sud.
El 1912, les quatre províncies catalanes pertanyien a un estat crònicament endarrerit pel que feia a l’economia, i també a l’eficiència de l’administració, mentre que França era una de les primeres potències mundials.
El 1912, el batlle de Font-romeu no hauria demanat, ni de broma, d’abandonar França i reintegrar-se al Sud.