Publicat el 9 de febrer de 2012
Catàleg de veus mortes (3): l’ubikh
L’ubikh, una de les llengües caucàsiques, el parlaven a mitjan segle XIX desenes de milers de persones de cultura nòmada a la costa oriental de la mar Negra, prop de Sotxi, a l’actual regió russa de Krasnodar. L’any 1864, Rússia s’apoderà definitivament del Caucas, cosa que va empènyer a l’exili una part considerable dels seus habitants. En el cas dels ubikhs, la nació sencera va haver d’emigrar durant la primavera d’aquell mateix mal any.
Van anar a raure a Turquia, país musulmà com ells, on es van anar esvaint i, a l’últim, van esdevenir turcs o circassians (un altre poble caucàsic exiliat en part, més nombrós, la llengua del qual ja coneixien quan eren al seu país).
L’ubikh, documentat ja al segle XVII, era un idioma increïblement ric en consonants: en tenia vuitanta-una! La darrera persona que el va tenir com a llengua materna va ser Tevfik Esenç, nascut el 1904 a Turquia. Home de gran intel·ligència, va ajudar els lingüistes que s’afanyaven a estudiar el seu idioma abans no fos massa tard.
El senyor Esenç va morir el 7 d’octubre de 1992 a 88 anys. Va voler que el seu epitafi fos aquest: “Heus ací la tomba de Tevfik Esenç. Era l’última persona capaç de parlar la llengua anomenada ubikh.”
Una llengua menys, un món més pobre.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per ibc | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent