GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Els límits de la nostra nació són, a grans trets, clars per a tothom des de ja fa una pila d’anys, i la difusió que n’ha fet, per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana ha estat ben fructífera. Sabem que la llengua és l’element definidor del país i que, per tant, la nostra base territorial primera és el domini de la llengua catalana. Però no hi ha una coincidència absoluta entre límit lingüístic i límit polític -com no n’hi ha gairebé mai- i, de la mateixa manera que hi ha contrades catalanòfones que no formen part de la nació, també n’hi ha de no catalanòfones que hom hi considera incorporades per motius històrics, polítics, econòmics, etc. A l’hora d’establir els límits de la nostra república caldrà tenir en compte tot això, i potser hi haurà d’haver modificacions. (I, d’altra banda, tot plegat ha de restar sempre subjecte a la decisió del poble, és clar.)

De territoris de llengua catalana que no formen part de la nació n’hi ha dos: l’Alguer i el Carxe. Tant la ciutat sarda com la petita comarca murciana van ser poblats -als segles XIV i XIX, respectivament- amb gent nostra, sí, però estan situats dins altres nacions, Sardenya i Espanya. No formaran part, per tant, de la República, encara que això no exclou, evidentment, que hi puguem mantenir intenses relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i, en general, humanes.

Així mateix, hi ha el cas d’Andorra. Andorra és un país català, per situació geogràfica, cultura, llengua i dret; ara bé, una trajectòria històrica singular l’ha dotada d’una estatalitat que constitueix el factor principal de la identitat andorrana actual. No haurà pas, doncs, d’integrar-se a la República, amb la qual, això sí, probablement establirà els mateixos lligams que hi ha ara entre Liechtenstein i Suïssa o entre San Marino i Itàlia.

La voluntat dels habitants de les comarques de llengua castellana o occitana que habitualment s’inclouen en el nostre àmbit nacional s’haurà de tenir en compte d’una manera especial a l’hora d’establir les fronteres de la República, atès que, naturalment, podrien voler-ne restar fora. Cal distingir-hi les comarques lligades tradicionalment al nostre país de les que hi van ser afegides tardanament quan ja no érem sobirans.

Les primeres són la Vall d’Aran, pel cantó occità, integrada al Principat el 1313, i la majoria de comarques castellanòfones del País Valencià (en què la presència del castellà data de temps més reculats o menys, segons les circumstàncies de cada cas), que ja a l’edat mitjana formaven part del Regne de València.

També cal considerar inclòs en aquest grup, malgrat que presenta una realitat lingüística diferent, el cas de la vall de Benasc, amb una identitat particular que es reflecteix en el seu parlar, atribuït per certs lingüistes al català i per d’altres a l’aragonès, mentre que n’hi ha que en defensen l’autonomia lingüística.

Les segones són la Fenolleda, comarca occitanòfona que formà, amb les catalanes annexades a França el 1659, el nou departament dels Pirineus Orientals (1790) -aquesta comarca, però, ja havia tingut forts lligams amb el Principat abans de la intrusió francesa a Occitània al segle XIII- i les valencianes de la Plana d’Utiel (tret de Sinarques i Xera), incorporada voluntàriament a la província de València el 1851, i la part majoritària de l’Alt Vinalopó, és a dir, Villena i Saix, municipis incorporats a la província d’Alacant el 1836.

Per acabar, s’haurà de consultar també als habitants del municipi castellanoparlant de Cabdet, valencià de sempre però integrat després de la guerra de Successió al regne castellà de Múrcia (actual província d’Albacete, a Castella-la Manxa), sobre la seva pertinença a la nostra república.