GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Per explicar de pressa les coses, hi ha una tendència natural a la simplificació, a la personalització i a la consideració només d’allò que més ressurt, tot alhora. És el que passa quan es parla de l’agressió del poder espanyol que fa tant que patim, que es redueix sovint a dos noms: Felip V i Franco. Simplifiquem massa, personalitzem excessivament i ens fixem solament en els caps de brot.

El perill d’obrar així és clar: restar-nos força. Si tenim dos malvats més que malvats, encara semblarà que els altres són acceptablement bons. Per això, Carles III i Alfons XII, per exemple, passen per relativament “positius” o, si més no, “neutres”. Però el fet és que tots els Borbons han perpetuat l’obra del seu avi Felip, perquè n’han aprofitat les conseqüències, perquè no han fet res per abolir-la o perquè han treballat per consolidar-la. Com sempre, el cas de la llengua és clar. La rastellera de prohibicions del català no és pas cosa només del mal rei Felip, sinó que se’n decreten tot al llarg dels regnats dels diversos monarques de la família (consulteu l’obra de Ferrer i Gironès). No és solament un rei, són tots els reis. I no són solament els reis, sinó tota la rècula de consellers, ministres, militars, empresaris i intel·lectuals (?) que els acompanya. Tots han estat enemics de la nostra nació, no sols un dolent de pel·lícula que eximeix la resta de l’univers de culpes. I amb el segle XX i el petit dictador sanguinari, passa ben bé el mateix.

Tots els mals del segle passat s’expliquen i es resumeixen en un sol nom: Franco. (Els mals que ens vénen de fora, és clar, que ara no parlem dels nostrats.) Quan, per exemple, en Partal deia, en l’editorial de VilaWeb del 24 de desembre, que les actuacions incontrolades de certs policies espanyols contra dirigents de CiU demostren l’arrelament de la mentalitat franquista en institucions clau de l’Estat, mentalitat en què és preeminent el concepte d’antipàtria, tenia raó, però es descuidava que això de l’antipàtria no és només franquista, sinó que ve d’abans; que les actuacions de l’exèrcit de les primeres dècades del segle XX, com ara l’assalt al Cu-cut!, ja hi responien, i que, en fi, Franco és el cim culminant -cruelment culminant, això sí, però només un cim- d’una serralada molt més llarga i ampla.

I d’aquesta serralada, a banda de les diverses dretes -amb comptadíssimes excepcions-, en formen part, i de gust, la majoria d’esquerrans i d’anarquistes espanyols, cal no oblidar-ho. Dos exemples històrics trobats a l’atzar: una caricatura de la revista de la CNT de Madrid en què Macià apareix amb una esvàstica (1933) i el bandejament del català dels usos formals de l’Exèrcit Popular, durant la guerra.

No són només Felip V i Franco.