GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

[Dedicat a Antoni Rovira i Virgili.]

Quan era petit, hi havia només dos canals de televisió, en blanc i negre i en castellà. El número de telèfon el marcaves amb un disc giratori i havien aparegut unes maquinetes que es deien calculadores que multiplicaven i dividien instantàniament. Feien moltes pel·lícules de l’Oest, i a casa em van ensenyar que, malgrat les aparences, els indis eren els bons. I que els indis érem nosaltres. Perquè un fil subterrani unia aquella gent que anava a cavall amb aquesta que anava amb sis-cents.

Compartien una cosa que s’anomena de moltes maneres. Potser alguna branca de la sociologia, no ho sé pas, en diu no voler que la teva societat deixi de ser autocentrada. Les revolucionàries parlaran de la lluita contra l’imperialisme. Qui té tirada a l’ètica parlarà de la defensa de la dignitat. O, segons els romàntics, del combat per l’alliberament de la pàtria. Els uns diran que justícia i els altres, que llibertat. Compartien una cosa.

La mateixa que compartim amb els sards (que a l’edat mitjana vam oprimir) i els bascs que ens vindran a fer companyia a la Via Catalana; o amb els irlandesos (del nord) i els tirolesos (del sud) que organitzen consultes a l’estil català. La mateixa que compartim amb l’home d’Albi, de l’Ofici de Torisme d’Occitània, que em va confessar que, quan va saber que l’occità havia estat declarat oficial a Catalunya, en virtut de l’Estatut del 2006, es va posar a plorar. O amb tots els països celtes, la solidaritat dels quals ens va enviar per una pantalla televisiva un militant que no vaig arribar a llegir qui era, el vespre del Concert per la Llibertat. Fins amb els castellans que es volen fills dels comuneros. Amb aquests kurds que coneixen el president Pujol.

Estic segur que alguna noia o algun noi d’algun racó d’Europa, o de més enllà, llegeix amb avidesa les notícies que li arriben de Catalunya. Ho sé perquè fa més de vint anys un noi de Barcelona llegia amb la mateixa avidesa les notícies d’aquells tàtars de Crimea que volien tornar a la seva terra, o les d’aquells lituans que feien cua a les benzineres per comprar gasolina abans l’agonitzant poder soviètic no els en tallés el subministrament. Perquè aquell noi d’aleshores i aquests d’ara compartim una cosa, i la compartim amb els tàtars i els lituans, les peripècies dels quals descrivia tan bé en un llibre sobre els pobles de la Unió Soviètica un tal Vicent Partal (“em sembla que és valencià…”).

Perquè nosaltres, per acabar, no lluitem per la nació catalana, que el meu avi poeta delimitava així: “Dels llindars d’Oc a la gentil València, de les daurades Illes a Aragó.” Nosaltres lluitem per la humanitat sencera. Per la humanitat sencera des del nostre indret.