tempus fugit

Arran de la carta de Clara Ponsatí al president Pere Aragonès, text silenciat o escassament visualitzat als mitjans de comunicació tal com molt encertadament ens fa saber l’Àngels Martínez Castells en l’espai d’opinió del nacional.cat, se m’acut aprofitant la divulgació dels dos escrits fer la banal comparança de les maneres de fer del president Pere Aragonès en tot el que fa referència a l’esperançadora fe que té de la taula de diàleg amb el govern espanyol, és a dir, crec que, interpel·lat per l’assumpte, quan respon per acontentar ves a saber que o qui, justifica el retard per asseure’s calcant els divertits i alhora carregosos  monòlegs dels asseguts al famós “banc del si no fos”.