tempus fugit

De nena la mare li manava anar al galliner a collir els ous. Abans de fer-ho omplia la llarga i estreta menjadora de fang amb els grans de blat de moro que hi cabien a l’atrotinat pot de llauna i emplenar, sota l’aixeta de l’eixida, d’aigua aquell peculiar canti dispensador del preuat líquid.

Ara, la nena convertida en mare, va amb la filla a comprar al súper els ous envasats que diuen són de granja.

Ara no, d’ençà que van morir l’avi i l’àvia, aquella nena després mare, tipa d’aquell galliner al racó de l’eixida el clausurà fent-hi un jardinet on la vella bevedora encara apaivagarà la set d’alguna au a condició que, ella, alliberada d’empastifar-se les sabates de fang i merda gràcies a la reforma, reompli d’aigua el peculiar canti dels bons i mals records.