tempus fugit

Sempre temorosa i en alerta per córrer en la direcció que més t’allunya del que creus pot fer-te perillar la vida; gairebé, al natural, no podem recrear la vista apreciant la negror d’atzabeja brillant dels sempre oberts ulls, ni les orelludes orelles com antenes d’un radar d’estratosfera ni el polit vellutat pelatge de colors …, sort que sempre queda la màgia de la fotografia, si més no, més tard o d’hora, mirant-la i, mirant-te, és la que permet fer anar el magí.