FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

23 d'octubre de 2011
0 comentaris

Exposició “Perfils Quotidians” (24 i última imatge)

23 d’Octubre 2011

PETITA HISTÒRIA D’UN RETRAT CASUAL.

L’escenari és el Parc del Centenari, durant la “Festa de las Migas”. Ens trobem en plenes Festes de Maig de l’any 2006, a Badalona.
Feia ja forces anys que se celebrava aquesta festa, però aquell era el meu primer contacte am l’esdeveniment.

Tot just entrar al parc, de seguida vaig topar-me amb les immenses paelles de gran diàmetre, i aquells homes i dones que s’esmerçaven d’una manera ritual en tots els preparatius del tradicional àpat de las “migas”. Cada detall i la més mínima acció éren dirigits i observats pels organitzadors més experimentats. No es deixava res a l’atzar.

Al seu voltant, jocs infantils, música folklòrica, casetes de fira i atraccions, completàven tots el ingredients d’una activitat popular festiva a l’aire lliure. El dia radiant de primavera complia també amb el seu deure, mentre de mica en mica s’anàven formant dues llarguíssimes cúes amb els qui a l’hora convinguda del migdia serien els comensals d’aquell típic plat.

Al cap de dues hores d’ininterromput reportatge fotogràfic, la bateria de la meva càmera va dir “ja en tinc prou”. M’assèc en un banc per col·locar el recanvi, i tot just després de la operació sento que em mig pregunten:

– “Este reportaje es para la revista del barrio ¿verdad?.  

Aquells dos nois asseguts al respatller del mateix banc on jo m’asseia, amb la seva mirada alhora atrevida i innocent, no volien deixar passar la oportunitat de ser protagonistes de la hipotètica publicació.

– “I tant que sí, voleu sortir al reportatge?”.

I així disparava la foto en contrapicat. Jo no era el reporter de cap revista, però aquella fotografia va passar a ser una de les 24 de l’exposició “Perfils Quotidians”, amb la que tanco aquesta sèrie, i de la qual espero que n’hagiu gaudit tant seguint-la, com jo preparant-la.

Curiosament, durant l’innauguració, una amiga meva va reconèixer els dos nois com a antics alumnes seus d’institut, així que, un cop acabada la mostra, la fotografia va passar a decorar un dels despatxos de l’escola en qüestió. (Ja sabem que de vegades el món és molt petit).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.