FINESTRA FOTOGRÀFICA

15 de juliol de 2023

El tramvia no era, ni de bon tros, la millor opció per arribar a temps a la feina, però aquell matí no tenia ganes d’agafar el metro i haver de suportar el soroll de les andanes. El bitllet li servia igual, tant pel transport subterrani com pel de superfície; i es va dirigir, doncs, a la parada de la gran avinguda de Mont-Roig, capçalera de la línia.

El dia havia començat gèlid i ventós, així que va ser una benedicció entrar al vagó encara buit; arrecerat i amorosit també amb una escalfor prou temperada. En tancar-se les portes, va quedar aïllat, com en una bombolla de silenci, que va deixar-lo mig endormiscat al seient. No havia descansat prou durant la nit.

Va despertar-lo el timbre sec i la veu gravada que anunciaven la marxa, malgrat que, tot seguit, les primeres ziga-zagues de la via van ajudar un cop més a acomboiar-lo. Havia aconseguit, abstraure’s del brogit exterior dels carrers atrafegats de primera hora, com també de les poques converses d’altres viatgers. Fins i tot, en obrir un moment els ulls, una de les parades evocava el bé preuat de la quietud. Arribaria tard, aquell matí, però la pau sobrevinguda bé s’ho mereixia; i podria començar a treballar ben relaxat.

L’endemà segurament repetiria l’experiència, que al final havia arrodonit amb el plaer de baixar tranquil·lament a Glòries i fer l’últim passeig de deu minuts fins al bloc d’oficines on feia ja uns anys passava la jornada. Sí, tornaria a resseguir aquell trajecte màgic que l’havia gronxat durant uns trenta minuts, potser quaranta, no ho havia controlat. Tanmateix, ho faria més aviat per tal d’arribar puntual al despatx, a l’hora en què el rellotge de marcar, inflexible, el reclamava. Per un cop se la podia perdonar, la tardança, per bé que al rellotge procuraria no fer-li més el salt…