Creix a les mans l'embruix dels astres...

Els bancals del vers

◊ B5

Dos poemes de Vicenç Llorca, publicats per primera vegada al llibre Cel subtil (Barcelona: La Magrana, 1999) i inclosos a l’antologia La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019). Edició bilingüe. Valls: Quaderns de la Font del Cargol – Cossetània Edicions, 2019.
Cant de tardor
Pregària al Bryce Canyon

CANT DE TARDOR

No, no li diguis a la fulla que s’aturi:
ha de venir l’hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l’hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l’ànima,
et farà recordar
la calor d’un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrere l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d’una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse d’una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON

                A Miquel Àngel Riera, in memoriam

Digue’m que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l’ofici de la immensitat.
Digue’m que no morim,
que si vens amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue’m que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l’àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l’abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l’abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d’astres.

Vicenç Llorca

Els podeu escoltar aquí.

(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)

Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

(més…)

Ressenya de Llibre del vesc, escrita pel poeta Vicenç Llorca i publicada al número 604, d’abril de 2010, de la revista Serra d’Or:

Joan Graell, poeta nascut a Cambrils (Solsonès) el 1971 i afincat a Organyà, és autor de tres llibres de poemes publicats en editorials pirinenques: Un llapis com el vent (Garsineu, Tremp, 1997); Memòria de les pedres (Garsineu, Tremp, 2002) i Afrau (March, Vallbona de les Monges, 2005). Ara, quatre anys més tard, dóna a conèixer Llibre del vesc (Salòria, La Seu d’Urgell). Es tracta d’una obra pregonament pirinenca tant en la forma com en el fons. Així, l’edició compta amb la col·laboració d’un artista destacat del Pirineu: Philippe Lavaill, que ha il·lustrat molt bellament les pàgines interiors. I un pròleg signat conjuntament per Clara Tarrida i Toni Romero.

Allò més destacat és la tematització del bosc com espai que capta i orienta la mirada poètica. Ara bé, convé precisar que aquest acostament a la natura no té un caràcter descriptivista ni decoratiu. Es tracta de l’ànima, de la mateixa ànima del poeta que es projecta en el bosc fins a trobar en el vers un moment d’humanitat. D’aquesta manera, tenim la pedra representada en els dolmens; els arbres, els ocells i, sobretot, el vesc, com a símbol inequívocament bosquetà que dóna títol al conjunt.

(més…)