Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Ressenya de Llibre del vesc a Serra d’Or

Ressenya de Llibre del vesc, escrita pel poeta Vicenç Llorca i publicada al número 604, d’abril de 2010, de la revista Serra d’Or:

Joan Graell, poeta nascut a Cambrils (Solsonès) el 1971 i afincat a Organyà, és autor de tres llibres de poemes publicats en editorials pirinenques: Un llapis com el vent (Garsineu, Tremp, 1997); Memòria de les pedres (Garsineu, Tremp, 2002) i Afrau (March, Vallbona de les Monges, 2005). Ara, quatre anys més tard, dóna a conèixer Llibre del vesc (Salòria, La Seu d’Urgell). Es tracta d’una obra pregonament pirinenca tant en la forma com en el fons. Així, l’edició compta amb la col·laboració d’un artista destacat del Pirineu: Philippe Lavaill, que ha il·lustrat molt bellament les pàgines interiors. I un pròleg signat conjuntament per Clara Tarrida i Toni Romero.

Allò més destacat és la tematització del bosc com espai que capta i orienta la mirada poètica. Ara bé, convé precisar que aquest acostament a la natura no té un caràcter descriptivista ni decoratiu. Es tracta de l’ànima, de la mateixa ànima del poeta que es projecta en el bosc fins a trobar en el vers un moment d’humanitat. D’aquesta manera, tenim la pedra representada en els dolmens; els arbres, els ocells i, sobretot, el vesc, com a símbol inequívocament bosquetà que dóna títol al conjunt.

La primera part del llibre, “Com qui camina amb peus descalços”, resumeix bé això que estem dient. Hi trobem l’esperit que parla davant els elements que hem enunciat i que, de manera especial, es projecta a través de la tendresa davant la vida i les coses, tal i com llegim a “Flor”, poema dedicat a la seva filla Àgueda. A la segona part, “Creixia a les mans l’embruix dels astres”, continua aquest to, i s’enriqueix amb la poetització de tradicions de muntanya, com la dels raiers a “Riu avall”. A partir d’aquí, augmenta la dimensió col·lectiva en les dues parts següents: “Aixopluc” i “Com un trist udol”. Així un poema com “Correllengua” expressa la preocupació per la situació i el futur de la llengua catalana.

Al capdavall, som davant el poemari d’un poeta que cerca en l’essència expressiva la creació d’un món propi on el bosc esdevé l’espai  vertebrador de les seves metàfores. I, entre els arbres i els versos, el vesc de la seva poesia. Afirma el poeta en el poema que dóna títol al llibre: “Així d’incert és el vesc/que ens atrapa subtilment/en cada vímec: un parany/d’oblit en una font quieta,/el cant sublim d’un verderol/en una branca invisible,/un aigua estancada,/que cap llavi no sadolla,/car ja ningú sent reflectida/la set a les fonts de l’ànima.” I el poeta es demana: “quina sort ens salva la veu/i enalteix el nostre cant/part enfora dels barrons?”

Vicenç Llorca

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Comentaris d'obra · Crítiques · Ressenyes | s'ha etiquetat en , per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent