Camins amagats

Varen arribar al peu d’una muntanya, Guillem va alçar la vista i no veia el final. Era una muntanya de roca blava, un material que no havia vist mai. Kaleri va ser el primer que va baixar, seguidament varen baixar la resta i els elefants van tornar per si mateixos a la profunditat del bosc.

—Aquest mineral blau ens dona tot el que necessitem, tractat d’una manera que sols nosaltres coneixem, podem obtindre menjar, aigua i fins i tot pot ajudat a guarir qualsevol malaltia.

—Podria guarir la pesta?—Va respondre Guillem

—Exacte. —Li va respondre el cabdill

El cabdill es va agenollar i va manipular alguna cosa al terra, en aquell moment es va dibuixar una porta en la roca, poc després es va començar a obrir molt a poc. Finalment varen entrar. Kaleri va agafar una torxa que els va il·luminar fins el què semblava un elevador, però no era l’únic, n’hi havia cinc. Varen fer servir els cinc atès que eren prou gent. El 50 del grup de Kaleri i els sis del grup d’en Guillem

—On ens porta aquest elevador?—Va preguntar en Guillem.

—Al teu destí.—Li va respondre somrient Kaleri. Aquest elevador ens durà al cim de la muntanya.

—Al cim? —Va preguntar l’Arnau. Però si és grandiosa.

—Per això. Més val que us poseu còmodes.

Les 50 ombres es va descobrir, semblaven una tribu, tenien el rostre de color negre, arracades al nas i a les orelles, cabell llarg que que els arribava a terra. Portaven en les mans escuts fets de pells d’animals, ganivets i llances. Es va avançar el que semblava el seu cabdill.

—Estic buscant el Guillem.

—Soc jo. Qui pregunta per mi?—Va preguntar el nostre heroi.

—M’heu d’acompanyar.

Dit això, els indígenes varen començar a allunyar-se. Guillem va ser el primer que es va decidir a seguir-los. Seguidament el varen seguir els altres cinc del grup. El paisatge no canviava gaire, seguien en el bosc, semblava que no s’acabava mai. Després d’unes hores caminat el bosc es va acabar i varen sortir a l’exterior. Hi havia sis elefants que els estaven esperant. Guillem i la resta de companys muntarien l’elefant que duia el cabdill, es deia Kaleri i semblava que fora el savi de la tribu. Calb i llarga barba blanca.

—Qui és vostè? Per què sap com em dic?—Va preguntar el Guillem

— Tot al seu moment, jove. Ja estem arribant

— Pensàveu que us podrieu escapar.—Va dir una veu.

—Qui sou?—Va preguntar Guillem

— Qui us afonat el vaixell, som els pirates més cruels de la Mediterrània. I mai deixem que les nostres víctimes sobrevisquin.

—Només sou una colla de traïdors!—Va cridar Podentor

—Ostres! Però si és el capita Podentor. Camarades, us recordeu del vell Capità? El que governava la nostra nau i el que prenia decisions  tant poc afortunades. Mateu-lo!—Va ordenar el Pirata.

—Veniu a  mi, si us atreviu! Colla de covards.—Va dir Podentor traient la seva espasa.

—No em facis riure. Nosaltres em som 20 i vosaltres sou 6. Què creieu que podeu fer?

—Més del que et penses. Avui Traivor, aniràs a l’infern!

—Hahaha! Molt divertit. Mateu a tots menys a Podentor. Me n’encarregaré jo mateix.

En aquest precís moment es va sentir un soroll, un petit i suau soroll del vent, just en el moment que els pirates anaven a passar a l’atac, van caure sobre ells una cinquantena d’ombres. No em va sobreviure cap. Només em va sobreviure Traivor que va restar apartat de la lluita. Podentor va anar cap ell i li va travessar el cor amb l’espasa. Havia promès que el mataria. L’havia enviat a l’infern.

La nit se’ls va tirar a sobre. Tots dormien però Guillem no podia, encara li feia mal el cor. Va començar a ploure, poc al principi, però a cada minut la pluja es feia més intensa. S’acostava una ombra per estribord, Guillem no podia veure de què es tractava. De sobte va sentir un soroll sord que va fer un forat en la nau, molts esclaus van morir.

Els estaven atacant i no sabien de qui es tractava.

—Hem d’abandonar la nau.—Va cridar Podentor.

—L’Anna encara no està bé.—Va dir l’Arnau

—O abandonem la nau o morirem! Tu mateix!

Podentor és el primer que es va llançar a l’aigua. Es va sentir un altre tret que va encetar allà on es trobava Nanfiler. Va desaparèixer. La nau començava a inundar-se. Ràpidament van abandonar la nau. Varen sentir un altre soroll fent que la nau s’afonés en les profunditats de la mar.

La mar els va portar a una illa deserta que estava deshabitada, estaven exhaustos, es van endinsar dins d’un bosc a veure si trobaven alguna cosa per beure i menjar. Certament varen trobar una font, varen trobar un indret on l’aigua sortia de les roques amb abundància. Varen sentir un soroll, algú s’hi acostava…

Guillem va soltar  totes les cordes que feia que la nau quedés nugat al mol, la galera començava a allunyar-se del moll, Guillem i Arnau hi eren dins, els 20 esclaus també hi eren als rems i començaven a fer la seva feina, la nau començava a agafar velocitat. Els guàrdies els perseguien amb molta determinació però els nostres amics eren més ràpids.

Un a un varen començar a saltar dins de la nau. Primer va saltar Podentor, el va seguir Nanfiler, Joan, Agnès i el petit Guillem. Justament quan anava a saltar Anna, un guàrdia va agafar un ganivet i li va llançar amb tanta mala sort que li va travessar la cama dreta. Tot i així va aconseguir pujar a la nau. Arnau li va treure, la va guarir. La ferida no era molt greu, això sí, li feia falta molt de repòs.

El vent bufava al seu favor, de seguida van abandonar el port a molta velocitat. L’Anna dormia, estava sana i estalvia. Feia molt bon temps, el sol s’alçava orgullós omplint-los d’energia renovada i d’esperança. Podentor era l’únic que estava intranquil, no li agradava que la mar estiguera en tanta calma. No era natural.

Es va fixar com Guillem es posava la mar en el cor i l’expressió del seu rostre va canviar. Una expressió de dolor tant forta que es va tindre que recolzar en la barana de la nau.

—Què tens Guillem?

—No ho sé, de sobte he sentit com una forta opressió en el cor i al mateix temps m’he recordat de la meva dona.

—La teva dona?

—Si va morir fa uns anys.

—Ho lamento.

—No és només això. Tinc la sensació que no continuaré en aquesta nau molt de temps, que el meu  viatge està a punt de finalitzar.

—Per què?

—Encara no ho sé. Podré confiar en tu si aquesta percepció es compleix? Faràs alguna mala jugada a la resta?

—No! Tot i que hauries de parlar amb la resta per si això succeís.

—Sí, ho faré més tard.

Varem emprendre la marxa, Primer anava Agnès i el seu fill, que muntaven el cavall de Guillem, les seguien Arnau i Anna que muntaven a Llum, seguidament anaven Joan, Podentor, Nanfiler i tancava el grup Guillem. Finalment varen arribar amb molts esforços al port de València. Tots estaven bocabadats amb la gran gentada que hi havia, l’olor salat de la mar, les presses d’uns i d’altres, tot estava sinistrament sincronitzat. Guillem va anar directament al moll per informar-se què havia de fer per comprar una galera.

L’únic que estava incòmode era Podentor, coneixia el port de València massa bé i no hi estava gens a gust. El port es començava a omplir de guàrdies reials. La galera era una nau de guerra, en una de les dues veles hi havia dibuixada la figura del bell rei en Jaume I, en l’altra vela, la senyera. Guillem va comprar 20 esclaus d’Àfrica, com a part de la tripulació de la nau.

Els posaria en els rems, com a part de la feina més dura, són els més indicats, estan de sobra acostumats. Un a un començaven a pujar els esclaus a la nau, Guillem va treure dues bosses plenes de monedes d’or per pagar-li al propietari de la galera i també l’import corresponent de la compra dels esclaus.

—tu! Ets dius Arnau? Vés i digues-li a Guillem que es doni presa  o no sortirem del moll. Estan venint massa guàrdies reals i no m’agrada gens.— Va dir Podentor.

—Ara hi vaig! Guillem he, d’afanyar-nos! Podentor té por que els guàrdies el reconeguin.

En aquest precís moment es va sentir un crit fort, un guardià estava estirat a terra sagnant, Podentor portava en la seva mà l’espada i estava tacada de sang. Els guàrdies es van llançar contra ells, Podentor i la resta varen començar a córrer en direcció la galera.

—Guillem! Hem de sortir ja!—Va dir Podentor amb el cor en un puny.

Començava un nou dia, el sol sortia per l’horitzó i il·luminava i donava vida  les terres després d’una nit completament gèlida. Un a un s’anaven despertant, però no és podien moure, estaven nugats de mans i peus i a a més a més havia desaparegut tot el seu menjar i les seves pertinences. Varen veure que dos ombres en la foscor s’acostaven. Primer varen veure el primer rostre, tenia l’aparença d’un vell mariner, barba blanca i un pegat a l’ull esquerre. Tenia la cara esquerdada, segurament pels anys passats a la mar, físic descuidat, a causa de l’excessiva ingesta de rom i cervesa. Duia una espasa.

L’altre personatge resulta una mica còmic, feia 1,45 cm d’alçada, era molt prim, ulls groguets i li faltaven algunes dents. Duia un ganivet.

— Salutacions cavallers. Em dic Podentor, el pirata més cruel de la Mediterrània. Aquest desgraciat es diu Nanfiler i des d’ara sereu els nostres esclaus. Hahaha!

Estaven espantats però Joan de seguida es va tranquil·litzar, Guillem no hi era.

—De què rius si es pot saber?—Va preguntar nerviós Podentor.

—De la teva estupidesa mariner.—Va dir Guillem. Sortint de la foscor i posant-li l’espasa al coll. Tireu les armes o ja podeu dir adéu a la vida.

Podentor i Nanfiler van tirar les seves armes. Guillem va treure les cordes a tots els que estaven nugats i varen nugar als dos pirates.

—Bé! No us faré cap mal, tindreu la possibilitat de triar el vostre destí. Teniu dos opcions. La primera, quedar-vos en aquesta cova i morir-vos de fam o que les autoritats us troben i pagueu pels vostres crims. En tot cas tindreu una mort tràgica. La segona opció, la més adient, seria que m’acompanyareu en la meva nova empresa, un viatge cap a la incertesa. Vull fer-me a la mar, navegaré sense cap coordenada , sense cap direcció, sense cap propòsit. Veig que fa molt de temps que vagueu per terra ferma, estic segur que anheleu fer-vos a la mar. Què dieu?

—Què esteu completament boig? han posat preu al meu cap, estaríeu en perill constant, a més a més jo no soc un bon company de viatge.—Va dir Podentor amb un somriure malèfic.

—Té raó! Va dir ràpidament el Joan. Ens matarà mentre estiguem dormint.

—M’agraden els gran resptes. M’arriscaré!—Va dir amb determinació Guillem.

—Com vulgui hahaha! D’acord! Acceptem. Hi anirem amb vos, però m’encarregaré del timó. En soc l’únic capaç de poder dur la nau.

—Em sembla bé.—Va dir finalment el Guillem.

La dona va començar a cridar de dolor.

—Què et passa Agnès?

—Ja ve Joan

—Que dieu? Naixerà aquí? —Va preguntar espantat l’Arnau

• —No hi ha un altra manera. Entre tots ens en sortirem. —Va dir el Guillem

Després d’un hora de patiments i d’emocions va nàixer la nova vida, Joan va agafar el nounat i el va posar als braços de l’Agnès. Era un nen.

—Com li direu?— Va preguntar el Guillem

—Crec que el Joan i jo acabem de pensar quin nom ha de tindre. Veritat Joan?—I es clar!

—L’ anomenaren Guillem. —Va dir l’Agnès.

—Guillem va mirar a un altre costat visiblement emocionat. Joan es va alçar posant-se la ma esquerra al cor i va començar a parlar:

• —Us estarem eternament agraïts. A partir d’ara us serem totalment fidels. A partir d’ara vos sereu el nostre senyor.

  —NO! No accepto ser senyor de ningú. Heu assolit la vostra llibertat. Sou lliures! El que sí puc oferir-vos és que ens acompanyeu en una nova empresa. Estic buscant viatgers per emprendre una aventura.

  —I això? Teniu l’aparença de ser un noble, quina necessitat teniu de fer aquest viatge?

  —La mar m’ha cridat. —Va respondre solemnement el Guillem.

  Joan i Agnès es van mirar estranyats per de seguida varen esclatar a riure.

  —Suposo que el fet que ens trobaren voldrà dir alguna cosa. va dir el Joan mirant a l’Agnès.

  —Així és. Joan, el petit Guillem i jo anirem amb tu.

  —Agraeixo de tot cor la vostra decisió.

  La colla va descansar unes hores després de tantes i bones emocions. De seguida, havent descansat, es varen posar en marxa per aprofitar les poques hores de llum que restaven del dia. El grup havia augmentat en cinc persones i encara no havien arribat al port de València. Es va fer de nit i decidiren fer nit en un cova que hi havia baix la muntanya. No semblava que hi visquera ningú. Aquesta nit faria Guàrdia el Guillem.

  

• Auxili! Ajudeu-me!

Tots tres varen sortir corrent en direcció on venia la veu, per veure què era el que realment succeïa. Varen veure un home estirat, estava al costat d’una dona que estava embarassada. Tots dos estaven encerclats per una camada de llops. Els joves varen començar a tirar pedres i van aconseguir que la majoria se n’ anaren. Hi varen quedar dos llops que estaven a punts de llançar-se contra les seves víctimes. Ràpidament el Guillem va embolicar un mocador a un pal que es va trobar a terra i li va abocar oli, de seguida es va encendre un foc.

El nostre heroi es va enfrontar als dos llops, un en veure el foc es va endinsar molt ràpidament en la profunditat del bosc, però l’altre es va aturar mirant molt detingudament cada pas que feia en Guillem.

Era sens dubte el patriarca de la camada. Sense poder esperar més , amb molta ràbia i desesperació, en veure que s’havia quedat tot sol, el llop es va llançar contra Guillem i el va tirar a terra, els seus ullals buscaven el coll d’en Guillem, aquest no s’esperava aquest atac i no podia contrarestar aquesta força descomunal i maligna que s’anava acostant a poc a poc al seu coll; en aquell precís instant el llom del llop va començar a cremar-se , el llop va pegar un bot i se’n va anar corrent al bosc amb crits d’agonia.

Guillem es va alçar de colp i va veure que l’home duia, en una ma la ma de la seva esposa i, en l’altra, el foc que havia fet fugir el darrer llop.

• Qui sou? –Va Preguntar el Guillem

• Venim de Barcelona, treballaven en un mas, però el nostre senyor ens maltractava, per por que abusara de la meva dona, una vegada hagués nascut el nostre fill, varem decidir marxar,

  

• Ningú està obligat, però qui vulgui acompanyar-me en aquesta aventura serà benvingut. Sou lliures de fer-ho o de quedar-vos en el mas. -Va aclarir Guillem.

Arnau es va posar de seguida al costat de l’Arnau, l’Anna el va seguir i de seguida es va agafar del seu braç.

• Arnau! Anna! -Van cridar al mateix temps les mares dels joves.

• No em podràs aturar, mare. N’ estic ben decidit. -Va afegir Arnau amb un posat ben orgullós.

• Jo també mare. -Va dir l’Anna agafant-se ben fort del braç de l’Arnau.

Els pares dels joves es van acostar a les seus dones per intentar calmar-les.

• Deixa’ls dona. Ja són grans.

• Sí! A més a més, igual l’Arnau es dóna compte del que sent realment l’Anna per ell. Segur que al final es casaran, aquest parell. Deixa’ls que facin el viatge.

El dos nois varen esclatar de felicitat. L’Anna va abraçar fortament  l’Arnau. Els pares somreien. L’Arnau plorava d’emoció, anhelava des de feia molt de temps emprendre una aventura a un lloc desconegut.

• Bé. A la resta us encomano el meu mas i la meua Hisenda fins que torni del viatge. -Va ordenar Guillem.

Els tres viatgers varen començar a preparar-se, es varen dur la roba, alguns dels seus efectes personals i menjar per al viatge. Guillem va donar al joves un cavall. Era un cavall negre de pura raça. El seu nom eraLlum. Es va fer de nit, aquella nit dormirien en el mas. La darrera nit que passarien en el mas. A l’endemà emprendrien  un viatge que els duria a les profunditats del món.

El dia va arribar, era aquell dia, 17 de febrer de 1335. Els tres viatgers varen acomiadar-se dels 18 serfs que s’hi quedaren en el mas i emprengueren el viatge. Primera parada: Port de València.

El viatge va ser molt tranquil. Era molt de matí, les sis de la matinada per ser exacte. Varen travessar per un bosc inacabable, es sentia els sorolls salvatges de les criatures de la nit.

• Rumm- Rumm, Bum- Bumm, crac-crac, xec-xec

Es va fer el silenci durant uns instants… però el silenci es va trencar amb soroll aterrador…

• AUUUUU!!! AUUUUU! AUUUUU!

Sentien com un exèrcit d’ulls negres i sinistres els observaven, però no va succeir res. Després de tres hores de viatge varen decidir descansar i menjar alguna cosa. Quan encara no s’havien posat res a la boca, varen sentir uns crits d’auxili

.

Avui voldria parlar-vos d’una bona iniciativa de Plataforma per la llengua. Es tracta d’un nou projecte amb l’objectiu de continuar treballant per la cohesió social a La Mina, amb el català com a llengua comuna. Entreu en l’enllaç que afegiré a sota. Amb pocs diners es pot fer molt. Jo ja he fet la meva aportació. I vosaltres? 😉

https://www.plataforma-llengua.cat/microdonatius/16/a-la-mina-en-catala

També us afegeixo una història que va escriure fa tres o quatre anys. Espero que us agradi:

En Guillem s’havia alçat molt de matí, sense cap motiu aparent, vivia en un mas a centenar de quilòmetres de qualsevol gran ciutat. L’única companyia que tenia, després de la mort de la seva esposa, era la vintena de serfs que es dedicaven a cuidar-li la seua propietat. La seva dona va morir molt jove a causa de la pesta. Estem a la València del segle XIV, concretament a l’any de Nostre Senyor de 1335. És en el començament del segon terç del segle XIV on és produeix una forta onada de morts  a causa d’aquesta terrible malaltia, la pesta.

Guillem té 28 anys,fa 1,70 cm d’alçada, té el ulls blaus foscos com la mar, cabells negres i barba mal arreglada. Està en  plena maduresa tan física com intel·lectual de la seua vida. Des  que va morir la seua dona, no ha fet altra cosa que tancar-se en la seva biblioteca particular i llegir tot tipus de manuscrits i farfallejar  mapes geogràfics mundials.  Per les nits aprofundeix en diverses tècniques i exercicis en completa meditació per estar en  perfecta harmonia amb ell i tot allò que l’envolta.

Avui ha sortit del seu mas sense desdejunar. Seu en un banc que hi ha a prop de la porta i es queda abstret, mirant com els serfs fan la seva feina diària. No és un mas massa gran, la casa té cinc dormitoris, una granja on hi ha gallines, ànecs i porcs i una quadra on té els cavalls. També hi ha un bast terreny on els serfs cultiven llegums i fruites. Un bancal on hi ha nispros, tarongers, una perera i un pomer. De sobte, s’alça, agafa el seu cavall blanc, que es diu Llamp i surt galopant del mas sense cap destí concret.

Després de dies galopant, arriba al port de València. Baixa del cavall, no el nuga, sap que no se’n anirà a cap lloc. Veu el gran bullici que hi ha al port i l’enorme gentada que van d’aquí per allà sense cap mena de descans. Quin món més agressiu va pensar Guillem em comparació a vida tranquil·la  que portava en el seu mas. Va seure, cansat, uns instants al moll i va tancar el ulls a veure si podia tindre una mica de pau. Només escoltava el so de la mar, va fugir del món terrenal fins arribar a un món espiritual. En aquell precís moment va sentir una veu.

• Guillem! És la teva hora! Deixaràs les teues terres, compraràs una galera i et faràs a la mar.

• Com? Qui ets? -Va preguntar Guillem

• No preguntis Guillem. La mar t’està cridant. No pots defugir la crida. La mar és guerra, la mar és pau, la mar és vida, la mar és mort.

 La veu es va esvair, Guillem va obrir els ulls, aturat, sense saber que pensar, sense saber que fer. Mirava a l’horitzó esperant que la veu tornara a parlar, esperant alguna senyal, però no va succeir res. Finalment es va decidir, va muntar al seu cavall i se’n va anar a tota velocitat al seu mas.

En arribar al mas, es va reunir amb el vint serfs. Els va relatar fil per randa, tot el que li havia passat; els serfs pensaven que s’havia tornat boig, tot i que, n’hi havia dos que escoltaven amb molta atenció la seva història.  Eren l’ Arnau de 16 anys i l’Anna de 14. L’Arnau era molt alt, feia quasi 1,80 d’alçada, tenia els cabells rossos, ulls grans i somiadors. L’Anna en feia 1,65, tenia els cabells negres i els ulls verds. Era molt més prudent que l’Arnau però sempre feia el que ell volia, estava secretament enamorada d’ell. Ells ulls de l’Arnau espurnaven amb tot el que Guillem els anava contant, l’Anna es va adonar, i ja sabia el que passaria. Aniria amb ell a la fi del món si fóra necessari.

Joan Daniel Navarro

Us deixo el que vaig escriure al 2005:

Soy un soñador,

un soñador que busca,

sanar su corazón contenido.

Un buscador que busca,

la esperanza que en mala hora huyó de él.

como un breve susurro, en un vacío oscuro.

Un busca respuestas,

que se enoja al no encontrarlas.

Un inconformista que ningún

conocimiento le basta.

Busca, busca, buscador

¿Cuándo tu corazón dirá basta?

Corre, corre, corredor

que el mundo por poco te atrapa.

Pasan los años, los años pasan,

la maldita incertidumbre te atrapa.

Una pregunta, con una pregunta basta,

¿Quién eres? ¿Quién soy?

que pregunta más complicada

aún no tengo los suficientes

conocimientos para contestarla.

Joan Daniel Navarro

Benvinguts i benvingudes al meu bloc;

En aquest bloc posaré les meves idees, les meves preocupacions, entrades que tinguin a veure amb la cultura, la llengua i la societat arreu dels països catalans. També hi aniré posant el llibre que vaig començar a escriure farà ja  un temps.

Per començar us posaré una cançó que m’encanta de la Sílvia Cruz: “Corrandes d’exili” un poema de Pere Quart que també va haver d’exiliar-se per donar suport al bàndol republicà en la guerra civil espanyola.