Camins amagats

La dona va començar a cridar de dolor.

—Què et passa Agnès?

—Ja ve Joan

—Que dieu? Naixerà aquí? —Va preguntar espantat l’Arnau

• —No hi ha un altra manera. Entre tots ens en sortirem. —Va dir el Guillem

Després d’un hora de patiments i d’emocions va nàixer la nova vida, Joan va agafar el nounat i el va posar als braços de l’Agnès. Era un nen.

—Com li direu?— Va preguntar el Guillem

—Crec que el Joan i jo acabem de pensar quin nom ha de tindre. Veritat Joan?—I es clar!

—L’ anomenaren Guillem. —Va dir l’Agnès.

—Guillem va mirar a un altre costat visiblement emocionat. Joan es va alçar posant-se la ma esquerra al cor i va començar a parlar:

• —Us estarem eternament agraïts. A partir d’ara us serem totalment fidels. A partir d’ara vos sereu el nostre senyor.

  —NO! No accepto ser senyor de ningú. Heu assolit la vostra llibertat. Sou lliures! El que sí puc oferir-vos és que ens acompanyeu en una nova empresa. Estic buscant viatgers per emprendre una aventura.

  —I això? Teniu l’aparença de ser un noble, quina necessitat teniu de fer aquest viatge?

  —La mar m’ha cridat. —Va respondre solemnement el Guillem.

  Joan i Agnès es van mirar estranyats per de seguida varen esclatar a riure.

  —Suposo que el fet que ens trobaren voldrà dir alguna cosa. va dir el Joan mirant a l’Agnès.

  —Així és. Joan, el petit Guillem i jo anirem amb tu.

  —Agraeixo de tot cor la vostra decisió.

  La colla va descansar unes hores després de tantes i bones emocions. De seguida, havent descansat, es varen posar en marxa per aprofitar les poques hores de llum que restaven del dia. El grup havia augmentat en cinc persones i encara no havien arribat al port de València. Es va fer de nit i decidiren fer nit en un cova que hi havia baix la muntanya. No semblava que hi visquera ningú. Aquesta nit faria Guàrdia el Guillem.