Camins amagats

En el dia del seu aniversari, Estel, no es va alçar d’hora, es va quedar moltes més hores en el llit de l’habitual, esperant que els seus pares la despertessin com sempre solien fer. Volia que aquest dia fóra especial, que li fessin regals, desitjava fer un excursió pel bosc, en companyia dels seus pares, els arbres i els animals del bosc. Volia fer un viatge a la seva infantesa i recordar altres temps, quan no tenia cap problema i era completament feliç.

La llum del sol entrava amb força per la seva habitació, però els seus pares no venien a despertar-la com era habitual sempre que complia anys. Estel es va començar a enfadar amb els seus pares i amb ella mateixa per no haver-se  alçat quan tocava. Una part d’ella volia alçar-se i anar a cercar els seus pares, però un orgull va començar a créixer en el seu interior i no ho va fer. Estel no va poder recuperar la son i va decidir alçar-se enfadada i amb el cor inquiet.

Estel va anar a un bagul on guardava la seva roba i va trobat el vestit que li havia fet la seva mare. Era el vestit que li havia regalat l’any anterior pel seu aniversari; un vestit que va teixir amb les fulles dels arbres del bosc, era un vestit verd i mai canviava de color. La seva mare li va contar, que un dia se’n va anar al bosc profund, on poques persones han estat, allà  va seure i va començar a cantar i a teixir fins que va acabar el vestit.

Estel es va posar el vestit i semblava que estava un poc més trista, tot i que, no se’l va posar per a estar més alegre sinó per a presentar-se davant dels seus pares i demanar-los explicacions sobre el perquè s’havien oblidat del seu aniversari. Seguidament va anar al bany, es va pentinar la seva llarga i daurada cabellera i poc després va sortir de la cabanya on esperava trobar els seus pares, però no hi havia ningú. Esperava trobar a la seva mare recollint flors i al seu pare tallant llenya, però només va trobar silenci, un silenci que li punxava el cor i feia que la ferida que tenia al seu interior, lluny de guarir-se, es fes més gran.

Estel va fer uns passos  i va veure diverses roses que sa mare havia plantat, entre el dolor i la incomprensió de no saber que estava succeint, va pensar que aquestes roses es transformaven en un mar de sang que es dirigia envers ella sense cap contemplació; a Estel li començava a faltar l’aire, li costava molt respirar fins que va caure desmaiada en aquell mar de roses.

Estel va estar sense coneixement durant uns minuts, en recuperar el sentits va veure que hi havia diverses roses que estaven arrancades i que tenia diverses ferides en les mans que  eren prou profundes. Estel sense poder aguantar-se més va trencar a plorar.

Elector i Esperança sentien el pesar i el sofriment en el cor de la seva filla. Estel ja no s’alçava amb la sortida del sol, dormia més hores a la seva habitació, la llum del seu rostre s’anava apagant; els seus pares es van lamentar profundament  i van començar a entristir-se pel sofriment de la seva filla. El cant jovial d’Estel s’havia tornat malenconiós, el bosc havia empetitit fins  arribar a tal punt que s’endinsava al bosc sense cants i es passava les hores adormida en el gran tronc d’un arbre, somiant amb terres i regnes llunyans.
El bosc es va lamentar del dolor d’Estel que va fer arribar el missatge als seus pares perquè l’ ajudessin a minvar el seu dolor i que l’alegria tornés al seu cor. Els  pares es van negar a ajudar  la seva filla, hauria de buscar  la resposta,   encara era aviat, i esbrinar ella sola els fets que van succeir pocs  mesos abans que ella nasqués. Per a conèixer totes les respostes s’haurà d’endinsar en la cova oblidada, però ningú la podria ajudar, allà trobarà al guardià i llavors ella haurà de decidir. Què hi havia en aquesta cova? Per què es deia oblidada?

Els dies varen transcórrer molt lents per a Estel, la tristesa i la melangia creixien en el seu interior, de vegades, quan caminava pel bosc, s’havia d’aturar recolzant-se en un arbre, el cor li feia mal i li costava respirar. El poder del bosc va minvar, a causa què, Esperança, la mare d’Estel, també va deixar de cantar, trista com estava pel dolor de la seva filla. Els boscos i els animals varen començar a  témer una gran ombra, una gran ombra que s’acostava, cobrint-ho absolutament tot, els animals s’amagaven en coves fredes i inhòspites i els arbres varen deixar de parlar. La tristesa d’Estel va augmentar, el bosc es va convertir en un cementiri buit i tètric.

El dia va arribar, el dia tan esperat, el dia del quinzè aniversari de la nostra heroïna; aquest dia el destí li havia reservat una gran prova, que de superar-la, canviaria la seva vida per sempre. Al mateix temps una forta i creixent foscor, continuava avançant provocant en els animals un estat d’inquietud, nerviosisme i fins i tot agressivitat.