També us afegeixo una història que va escriure fa tres o quatre anys. Espero que us agradi:
En Guillem s’havia alçat molt de matí, sense cap motiu aparent, vivia en un mas a centenar de quilòmetres de qualsevol gran ciutat. L’única companyia que tenia, després de la mort de la seva esposa, era la vintena de serfs que es dedicaven a cuidar-li la seua propietat. La seva dona va morir molt jove a causa de la pesta. Estem a la València del segle XIV, concretament a l’any de Nostre Senyor de 1335. És en el començament del segon terç del segle XIV on és produeix una forta onada de morts a causa d’aquesta terrible malaltia, la pesta.
Guillem té 28 anys,fa 1,70 cm d’alçada, té el ulls blaus foscos com la mar, cabells negres i barba mal arreglada. Està en plena maduresa tan física com intel·lectual de la seua vida. Des que va morir la seua dona, no ha fet altra cosa que tancar-se en la seva biblioteca particular i llegir tot tipus de manuscrits i farfallejar mapes geogràfics mundials. Per les nits aprofundeix en diverses tècniques i exercicis en completa meditació per estar en perfecta harmonia amb ell i tot allò que l’envolta.
Avui ha sortit del seu mas sense desdejunar. Seu en un banc que hi ha a prop de la porta i es queda abstret, mirant com els serfs fan la seva feina diària. No és un mas massa gran, la casa té cinc dormitoris, una granja on hi ha gallines, ànecs i porcs i una quadra on té els cavalls. També hi ha un bast terreny on els serfs cultiven llegums i fruites. Un bancal on hi ha nispros, tarongers, una perera i un pomer. De sobte, s’alça, agafa el seu cavall blanc, que es diu Llamp i surt galopant del mas sense cap destí concret.
Després de dies galopant, arriba al port de València. Baixa del cavall, no el nuga, sap que no se’n anirà a cap lloc. Veu el gran bullici que hi ha al port i l’enorme gentada que van d’aquí per allà sense cap mena de descans. Quin món més agressiu va pensar Guillem em comparació a vida tranquil·la que portava en el seu mas. Va seure, cansat, uns instants al moll i va tancar el ulls a veure si podia tindre una mica de pau. Només escoltava el so de la mar, va fugir del món terrenal fins arribar a un món espiritual. En aquell precís moment va sentir una veu.
-
Guillem! És la teva hora! Deixaràs les teues terres, compraràs una galera i et faràs a la mar.
-
Com? Qui ets? -Va preguntar Guillem
-
No preguntis Guillem. La mar t’està cridant. No pots defugir la crida. La mar és guerra, la mar és pau, la mar és vida, la mar és mort.
La veu es va esvair, Guillem va obrir els ulls, aturat, sense saber que pensar, sense saber que fer. Mirava a l’horitzó esperant que la veu tornara a parlar, esperant alguna senyal, però no va succeir res. Finalment es va decidir, va muntar al seu cavall i se’n va anar a tota velocitat al seu mas.
En arribar al mas, es va reunir amb el vint serfs. Els va relatar fil per randa, tot el que li havia passat; els serfs pensaven que s’havia tornat boig, tot i que, n’hi havia dos que escoltaven amb molta atenció la seva història. Eren l’ Arnau de 16 anys i l’Anna de 14. L’Arnau era molt alt, feia quasi 1,80 d’alçada, tenia els cabells rossos, ulls grans i somiadors. L’Anna en feia 1,65, tenia els cabells negres i els ulls verds. Era molt més prudent que l’Arnau però sempre feia el que ell volia, estava secretament enamorada d’ell. Ells ulls de l’Arnau espurnaven amb tot el que Guillem els anava contant, l’Anna es va adonar, i ja sabia el que passaria. Aniria amb ell a la fi del món si fóra necessari.
Joan Daniel Navarro
