Camins amagats

Va arribar el gran dia, tot el gros de l’exèrcit va sortir del port del regne , havia  arribat el dia en el qual els mortals coneixerien aquella  illa misteriosa, aquelles terres que ningú havia visitat, el dia en el qual es forjaria la major i terrible història que el món hagi conegut mai.

Han passat ja dotze anys des d’aquell terrible dia i, ara, en aquesta illa, una adorable joveneta s’endinsa en un bosc, cantant i recollint flors, aliena als esdeveniments passats, un passat  directament relacionat amb ella; molt aviat, la seva vida es veuria immersa en la història de dos pobles i, sense poder evitar-ho , es convertirà en l’única esperança, no només del seu poble ,  sinó de tot el món conegut. El seu nom és Estel i aquí comença la seva història.

A centenars de quilòmetres de qualsevol gran ciutat, enmig del no-res, s’estenia un gran bosc; en ell vivia una petita família en comunió amb la mare naturalesa. La família estava composta per un home, la seva dona i una filla de dotze anys.
El pare era de constitució forta, port seriós, cabells foscos i ulls negres i penetrants. Era caçador, un home acostumat a vagar pels boscos, tant de dia com de nit, es deia que tenia els sentits tan desenvolupats com els animals que vivien en el bosc. No hi havia res que succeís en el bosc que se li escapés: la seva vista, el seu olfacte i la seva oïda estaven sempre alerta. Va construir una cabanya en la qual vivia amb la seva esposa i la seva filla; en comptades ocasions somreia,  era pacífic, amb un gran cor i solament utilitzava la força quan era estrictament necessari. A simple vista no aparentava que tingués més de 40 anys, una edat adulta sí, però encara molt jove; no obstant això, si et quedaves uns instants mirant la foscor profunda dels seus ulls, no podies fer una altra cosa que dubtar, els seus ulls eren com la mar, profunda, fosca i tempestuosa. Ningú podia assegurar quant temps feia que caminava per aquest món. El seu nom era Elector.

Molt diferent era la dona, una persona extremadament prima, tan prima que semblava que qualsevol petita brisa, la podia aixecar i endur-se-la ben lluny. Sempre estava cantant, li cantava a tot el que veia: li cantava al sol, a la lluna, als arbres, els ocells,  li cantava a la pluja…donava el seu amor a tot ésser viu dins i fora del bosc, tota aquesta energia li tornava a ella de forma augmentada, com si fos un bumerang. Estimava profundament la naturalesa, es despertava amb la sortida del sol i es ficava al llit sempre amb el despertar de la lluna. El sol i la lluna eren els seus aliats i la seva font de poder. Els seus ulls del  mateix color que el bosc, verd profund i fosc, com un mar d’esperança viva i eterna. No semblava que caminés, el seu caminar era tan lleuger que semblava que levités lleugerament a pocs metres de la terra. Sempre estava somrient, amb prou feines s’enutjava; la Mare Terra en algunes ocasions va poder comprovar la fúria d’aquesta dona quan perdia el control, per això sempre la va témer i es va ocupar que sempre estigués alegre i sense cap preocupació. No aparentava més de 35 anys, encara que com passava amb el seu marit, si et paraves un instant a mirar els seus ulls, l’única cosa que trobaves era una enorme confusió. El seu nom era Esperança.

A la fi anem amb la nostra petita i valenta protagonista: cabells daurats, ulls blaus com el cel; hi havia en ells un foc que mai s’apagaria, encara que aquest poder encara no s’havia despertat. S’assemblava molt a la seva mare, sempre estava cantant,  la seva mare li va ensenyar a estimar els boscos i no passava ni un sol dia sense quedar-ESse adormida, recolzada en el tronc d’un d’aquests arbres mil·lenaris. Tot això va canviar quan va complir els dotze anys, el seu cantar es va afeblir, un pesar començava a créixer en el seu cor, però ho ocultava als seus pares, el seu cor sofria per tenir un esperit tan jove, impacient i apassionat. El seu nom era Estel.

El rei va passar llargs anys en solitud, en el soterrani més fosc i profund del castell; sempre estava ebri i, a tot estirar ,menjava; va envellir molt ràpidament i, entre l’odi i el rancor , va enverinar la seva ment fins que arribat el moment, es va alçar un dia de primavera, va oblidar els barrils de vi i seguidament es va endreçar per finalment dirigir-se amb pas ferm al seu consell de ministres, ordenant l’estat de crisi.  Tota l’economia del regne seria enfocada en l’eix de l’art de la guerra, el rei va ordenar que es modernitzés i es construís el major exèrcit que el món hagués pogut veure mai.

En els seus anys d’embriaguesa, el rei va trobar cartes d’amor del seu fill que li havia enviat una dona amb un mapa adjunt, que era sens dubte on es va dirigir el seu hereu. El rei estava encegat pel dolor i solament volia recuperar al seu fill neci, – era així com solia anomenar-lo -. Va ordenar la marxa, amb tot el seu exèrcit, cap a l’ illa desconeguda: l’illa que li va arrabassar al seu fill. Tan profund era el seu dolor que va ordenar l’anihilament de qualsevol ésser viu que hi hagués a l’illa: homes, dones, nens, animals, arbres…tots havien de ser anihilats, era l’ordre del rei i per tant la llei. Enric, encara que en menor mesura, va tornar a la beguda. Guerra i vi, aquest era el món del vell rei.

El seu poble va conèixer la ruïna, però el monarca no ho veia, alguns savis ministres van intentar advertir-lo, però ell els va acusar de traïdors i va manar fer-los executar, no va quedar en el regne cap veu que gosés qüestionar les seves decisions. El mag personal d’Enric estava molt intrigat, la conquesta d’un nou regne podia suposar adquirir nous coneixements, podria arribar a convertir-se en un mag molt més poderós del que ho era en aquest moments; en el fons del seu cor anhelava el poder, sempre estava pensant la millor manera de destronar al rei i que el poble l’adorés com un Déu; però per poder fer realitat el seu somni més pervers i fosc, havia de ser molt més poderós, encara que aquests pensaments foscos els hi ocultava al rei, sempre l’obeïa, sempre estava atent als seus pensaments i decisions, fins que arribés el dia en el qual Enric el nomenés la seva mà dreta, era el mag del regne i el seu nom era Würther.

Em veig en l’obligació de contar-vos una història, en l’obligació de dir-vos com vaig ser portat pel destí i vaig anar a parar a una terra, uns regnes i unes races tan espectaculars que mai hagués cregut que poguessin arribar a existir. Ara, aquests mons estan separats de les terres mortals, tret de la meva família i jo que podem comunicar-nos amb ells, al igual que tota la meva descendència. Aquest va ser el seu regal. La comunicació eterna i la possibilitat de passar el nostres darrers dies en el seu món, lluny de les terres mortals, capital de la corrupció i de la indecència.

Actualment sóc rei, un gran rei del món conegut, alguns em diuen  el Savi d’altres Il·luminat , però no ho farien si haguessin vist el que jo vaig veure, si  haguessin experimentat la llum, la foscor i la mort. Jo he conegut als tres savis, he vist grans i orgulloses reines perdre els seus poderosos reialmes  i quedar-se absolutament sense res, humiliades i sense cap voluntat, he vist un mag submís convertir-se en la criatura més vil i corrupta de l’univers… però també he vist la llum, la llum dèbil que es troba en tots nosaltres i que dependrà sempre de la nostra força seguir-la o caure definitivament en el món de les tenebres.

Ja no sé quants anys han passat, des de que Enric, l’antic rei engegués la seva maquinaria militar per a conquistar aquest regne ubicat en una dimensió totalment allunyada de les terres mortals. En aquell moment jo era un soldat ras, un ésser insignificant amb l’única tasca d’acomplir les ordres d’un rei tirà. En el meu interior sabia que aquesta empresa militar dirigida exclusivament pel rei no portaria res de bo, ja que estava assedegat de terres i or.  La raó més important que el va fer dur a  servir totes les seves energies en fer una política completament bèl·lica contra allò que era desconegut, va ser la sobtada i misteriosa  desaparició del seu fill. Un dia qualsevol, el rei es va adonar que el seu fill no sortia de la seva habitació, així que va decidir anar a veure ‘l  però aquest havia desaparegut sense deixar cap rastre darrere d’ell. Era el seu fill, l’hereu del seu regne, la seva major esperança, així que el rei no ho va poder suportar i es va tornar completament boig.