Camins amagats

Un darrere  l’altre tots els animals que hi havia al voltant d’Estel es van allunyar i es van dirigir a les diverses fronteres d’aquell immens bosc.

• Ei! Aquell unicorn parlava! Va cridar Estel

• I és clar que parla! igual que tots els animals d’aquest bosc. Hauries de mostrar més respecte Estel! Aquest unicorn ha sigut qui ha guarit les teves ferides.

• M’ha guarit? Però com? Escolta? Com saps el meu nom? Preguntà exaltada Estel.

• Els unicorns són grans sanadors i al mateix temps vigilen el bosc i quant a la segona pregunta, val més que em segueixes.

L’ancià es va posar a caminar sense mirar si l’Estel la seguia, ella va dubtar uns segons però el va seguir, a fi d’ endevinar alguna notícia dels seus pares, però el que més l’intrigava era l’autentica personalitat d’aquell vell enigmàtic. L’ancià es va detindre en una filera d’arbres que impedien el pas, el camí estava tancat. Eren arbres immensos de fortes arrels i estaven tots ben junts sense cap possibilitat  que hi hagués un forat per a poder passar. Estel va sentir la seva respiració agressiva, no els hi agradava que vingueren a molestar-los.

• Si volies passar per aquí, he de dir-te que no podràs. Els arbres ho impedeixen.- Va dir Estel amb seguretat.

• Sí? De debò? Tens quinze anys i ja penses d’aquesta manera?

• Un moment! Com saps l’edat que tinc? Qui ets?

• Sé moltes coses de tu, Estel. Per cert, felicitats pel teu aniversari.- A continuació l’ancià va alçar una mà i va dir: – Lliures sou, el dia ha arribat, allibereu-vos i protegiu el vostre hàbitat encadenat.

Tots els arbres es varen inclinar  en sentir aquesta veu i un darrere  l’altre es van anar separant, primer les branques i posteriorment les arrels, es van allunyar del camí que s’anava descobrint, abans de marxar completament els arbres varen fer una reverència  a l’ancià i, seguidament la van fer a Estel.

Un vell camí de pedres s’allargava davant d’ells, un camí vell i destruït pel pas del temps.

• Bé. Comencem a passar.

Una vegada que l’ancià i Estel traspassaren el camí empedregat, els arbres el tornarian a tancar. Estel anava darrere l’ancià mirant bocabadada  les pedres erosionades pel pas d’incomptables anys.

• Si continues mirant el terra, cauràs!- Li va aconsellar el vell

• Què?- Va dir Estel alçant el cap. En aquell moment se li va enganxar el peu en una escletxa i va caure de genolls al terra.

• T’ho he dit.- Va dir el vell sense deixar de caminar i sense baixar la mirada.

• Odio aquest vell.- Digué Estel alçant-se ràpidament per no perdre l’ancià.

Una vegada superada la commoció inicial, Estel va començar a alçar-se molt a poc a poc, tenia les mans ensagnades, però això ja no li preocupava, va mirar el bosc i va créixer en el seu interior un anhel per a visitar el lloc que li havia estat vedat; els seus pares li tenien absolutament prohibit  arribar al cor del bosc, però ja no va fer cas d’aquesta prohibició i va endinsar-s’hi, volia conèixer el lloc exacte on la seva mare va teixir el seu vestit. Amb aquest pensament es va posar en marxa, les ferides de les mans no paraven de vessar sang.

Va estar tot el dia caminant, les forces l’abandonaven, havia traspassat les fronteres del bosc, el lloc prohibit, però no l’importava, només volia caminar fins  esgotar totes les seves energies, tenia els ulls ennuvolats fins que va caure al terra completament esgotada.

Estel es va despertar recolzada en un gran arbre, les seves ferides estaven guarides, però quina va ser la sorpresa en comprovar que es trobava envoltada d’animals que només feien  que vigilar-la; lleons, girafes, cavalls i unicorns vigilaven sigil·losament qualsevol moviment que pogués fer.

• Auxili, que algú m’ajudi. Va cridar Estel espantada.

• Per què demanes auxili?. Va preguntar una veu.

Estel va mirar per tot arreu però no hi va veure ningú, amb molta cura es va alçar molt a poc a poc, els animals no feien cap moviment però no deixaven de mirar-la. De sobte del no res va aparèixer un ancià de barba gris, els seus cabells li arribaven al maluc.

• Qui ets? Va preguntar Estel

• Per què demanes auxili? Va preguntar l’ancià per segona vegada

• M’he espantat al veure tants animals al meu voltant, va respondre dubtosa Estel.

• T’estaven protegint i t’han guarit les ferides de les mans. Quina ximpleria caure dormida en aquell camp de roses! Aquestes roses són especials, tenen un fort verí, si et punxen pots arribar a morir dessagnada!

• Hem de protegir les altres fronteres del regne. Va dir de sobte un dels unicorns.

• Mantingueu-me informat. Va ordenar l’ancià

  

En el dia del seu aniversari, Estel, no es va alçar d’hora, es va quedar moltes més hores en el llit de l’habitual, esperant que els seus pares la despertessin com sempre solien fer. Volia que aquest dia fóra especial, que li fessin regals, desitjava fer un excursió pel bosc, en companyia dels seus pares, els arbres i els animals del bosc. Volia fer un viatge a la seva infantesa i recordar altres temps, quan no tenia cap problema i era completament feliç.

La llum del sol entrava amb força per la seva habitació, però els seus pares no venien a despertar-la com era habitual sempre que complia anys. Estel es va començar a enfadar amb els seus pares i amb ella mateixa per no haver-se  alçat quan tocava. Una part d’ella volia alçar-se i anar a cercar els seus pares, però un orgull va començar a créixer en el seu interior i no ho va fer. Estel no va poder recuperar la son i va decidir alçar-se enfadada i amb el cor inquiet.

Estel va anar a un bagul on guardava la seva roba i va trobat el vestit que li havia fet la seva mare. Era el vestit que li havia regalat l’any anterior pel seu aniversari; un vestit que va teixir amb les fulles dels arbres del bosc, era un vestit verd i mai canviava de color. La seva mare li va contar, que un dia se’n va anar al bosc profund, on poques persones han estat, allà  va seure i va començar a cantar i a teixir fins que va acabar el vestit.

Estel es va posar el vestit i semblava que estava un poc més trista, tot i que, no se’l va posar per a estar més alegre sinó per a presentar-se davant dels seus pares i demanar-los explicacions sobre el perquè s’havien oblidat del seu aniversari. Seguidament va anar al bany, es va pentinar la seva llarga i daurada cabellera i poc després va sortir de la cabanya on esperava trobar els seus pares, però no hi havia ningú. Esperava trobar a la seva mare recollint flors i al seu pare tallant llenya, però només va trobar silenci, un silenci que li punxava el cor i feia que la ferida que tenia al seu interior, lluny de guarir-se, es fes més gran.

Estel va fer uns passos  i va veure diverses roses que sa mare havia plantat, entre el dolor i la incomprensió de no saber que estava succeint, va pensar que aquestes roses es transformaven en un mar de sang que es dirigia envers ella sense cap contemplació; a Estel li començava a faltar l’aire, li costava molt respirar fins que va caure desmaiada en aquell mar de roses.

Estel va estar sense coneixement durant uns minuts, en recuperar el sentits va veure que hi havia diverses roses que estaven arrancades i que tenia diverses ferides en les mans que  eren prou profundes. Estel sense poder aguantar-se més va trencar a plorar.

Elector i Esperança sentien el pesar i el sofriment en el cor de la seva filla. Estel ja no s’alçava amb la sortida del sol, dormia més hores a la seva habitació, la llum del seu rostre s’anava apagant; els seus pares es van lamentar profundament  i van començar a entristir-se pel sofriment de la seva filla. El cant jovial d’Estel s’havia tornat malenconiós, el bosc havia empetitit fins  arribar a tal punt que s’endinsava al bosc sense cants i es passava les hores adormida en el gran tronc d’un arbre, somiant amb terres i regnes llunyans.
El bosc es va lamentar del dolor d’Estel que va fer arribar el missatge als seus pares perquè l’ ajudessin a minvar el seu dolor i que l’alegria tornés al seu cor. Els  pares es van negar a ajudar  la seva filla, hauria de buscar  la resposta,   encara era aviat, i esbrinar ella sola els fets que van succeir pocs  mesos abans que ella nasqués. Per a conèixer totes les respostes s’haurà d’endinsar en la cova oblidada, però ningú la podria ajudar, allà trobarà al guardià i llavors ella haurà de decidir. Què hi havia en aquesta cova? Per què es deia oblidada?

Els dies varen transcórrer molt lents per a Estel, la tristesa i la melangia creixien en el seu interior, de vegades, quan caminava pel bosc, s’havia d’aturar recolzant-se en un arbre, el cor li feia mal i li costava respirar. El poder del bosc va minvar, a causa què, Esperança, la mare d’Estel, també va deixar de cantar, trista com estava pel dolor de la seva filla. Els boscos i els animals varen començar a  témer una gran ombra, una gran ombra que s’acostava, cobrint-ho absolutament tot, els animals s’amagaven en coves fredes i inhòspites i els arbres varen deixar de parlar. La tristesa d’Estel va augmentar, el bosc es va convertir en un cementiri buit i tètric.

El dia va arribar, el dia tan esperat, el dia del quinzè aniversari de la nostra heroïna; aquest dia el destí li havia reservat una gran prova, que de superar-la, canviaria la seva vida per sempre. Al mateix temps una forta i creixent foscor, continuava avançant provocant en els animals un estat d’inquietud, nerviosisme i fins i tot agressivitat.

Va arribar el gran dia, tot el gros de l’exèrcit va sortir del port del regne , havia  arribat el dia en el qual els mortals coneixerien aquella  illa misteriosa, aquelles terres que ningú havia visitat, el dia en el qual es forjaria la major i terrible història que el món hagi conegut mai.

Han passat ja dotze anys des d’aquell terrible dia i, ara, en aquesta illa, una adorable joveneta s’endinsa en un bosc, cantant i recollint flors, aliena als esdeveniments passats, un passat  directament relacionat amb ella; molt aviat, la seva vida es veuria immersa en la història de dos pobles i, sense poder evitar-ho , es convertirà en l’única esperança, no només del seu poble ,  sinó de tot el món conegut. El seu nom és Estel i aquí comença la seva història.

A centenars de quilòmetres de qualsevol gran ciutat, enmig del no-res, s’estenia un gran bosc; en ell vivia una petita família en comunió amb la mare naturalesa. La família estava composta per un home, la seva dona i una filla de dotze anys.
El pare era de constitució forta, port seriós, cabells foscos i ulls negres i penetrants. Era caçador, un home acostumat a vagar pels boscos, tant de dia com de nit, es deia que tenia els sentits tan desenvolupats com els animals que vivien en el bosc. No hi havia res que succeís en el bosc que se li escapés: la seva vista, el seu olfacte i la seva oïda estaven sempre alerta. Va construir una cabanya en la qual vivia amb la seva esposa i la seva filla; en comptades ocasions somreia,  era pacífic, amb un gran cor i solament utilitzava la força quan era estrictament necessari. A simple vista no aparentava que tingués més de 40 anys, una edat adulta sí, però encara molt jove; no obstant això, si et quedaves uns instants mirant la foscor profunda dels seus ulls, no podies fer una altra cosa que dubtar, els seus ulls eren com la mar, profunda, fosca i tempestuosa. Ningú podia assegurar quant temps feia que caminava per aquest món. El seu nom era Elector.

Molt diferent era la dona, una persona extremadament prima, tan prima que semblava que qualsevol petita brisa, la podia aixecar i endur-se-la ben lluny. Sempre estava cantant, li cantava a tot el que veia: li cantava al sol, a la lluna, als arbres, els ocells,  li cantava a la pluja…donava el seu amor a tot ésser viu dins i fora del bosc, tota aquesta energia li tornava a ella de forma augmentada, com si fos un bumerang. Estimava profundament la naturalesa, es despertava amb la sortida del sol i es ficava al llit sempre amb el despertar de la lluna. El sol i la lluna eren els seus aliats i la seva font de poder. Els seus ulls del  mateix color que el bosc, verd profund i fosc, com un mar d’esperança viva i eterna. No semblava que caminés, el seu caminar era tan lleuger que semblava que levités lleugerament a pocs metres de la terra. Sempre estava somrient, amb prou feines s’enutjava; la Mare Terra en algunes ocasions va poder comprovar la fúria d’aquesta dona quan perdia el control, per això sempre la va témer i es va ocupar que sempre estigués alegre i sense cap preocupació. No aparentava més de 35 anys, encara que com passava amb el seu marit, si et paraves un instant a mirar els seus ulls, l’única cosa que trobaves era una enorme confusió. El seu nom era Esperança.

A la fi anem amb la nostra petita i valenta protagonista: cabells daurats, ulls blaus com el cel; hi havia en ells un foc que mai s’apagaria, encara que aquest poder encara no s’havia despertat. S’assemblava molt a la seva mare, sempre estava cantant,  la seva mare li va ensenyar a estimar els boscos i no passava ni un sol dia sense quedar-ESse adormida, recolzada en el tronc d’un d’aquests arbres mil·lenaris. Tot això va canviar quan va complir els dotze anys, el seu cantar es va afeblir, un pesar començava a créixer en el seu cor, però ho ocultava als seus pares, el seu cor sofria per tenir un esperit tan jove, impacient i apassionat. El seu nom era Estel.

El rei va passar llargs anys en solitud, en el soterrani més fosc i profund del castell; sempre estava ebri i, a tot estirar ,menjava; va envellir molt ràpidament i, entre l’odi i el rancor , va enverinar la seva ment fins que arribat el moment, es va alçar un dia de primavera, va oblidar els barrils de vi i seguidament es va endreçar per finalment dirigir-se amb pas ferm al seu consell de ministres, ordenant l’estat de crisi.  Tota l’economia del regne seria enfocada en l’eix de l’art de la guerra, el rei va ordenar que es modernitzés i es construís el major exèrcit que el món hagués pogut veure mai.

En els seus anys d’embriaguesa, el rei va trobar cartes d’amor del seu fill que li havia enviat una dona amb un mapa adjunt, que era sens dubte on es va dirigir el seu hereu. El rei estava encegat pel dolor i solament volia recuperar al seu fill neci, – era així com solia anomenar-lo -. Va ordenar la marxa, amb tot el seu exèrcit, cap a l’ illa desconeguda: l’illa que li va arrabassar al seu fill. Tan profund era el seu dolor que va ordenar l’anihilament de qualsevol ésser viu que hi hagués a l’illa: homes, dones, nens, animals, arbres…tots havien de ser anihilats, era l’ordre del rei i per tant la llei. Enric, encara que en menor mesura, va tornar a la beguda. Guerra i vi, aquest era el món del vell rei.

El seu poble va conèixer la ruïna, però el monarca no ho veia, alguns savis ministres van intentar advertir-lo, però ell els va acusar de traïdors i va manar fer-los executar, no va quedar en el regne cap veu que gosés qüestionar les seves decisions. El mag personal d’Enric estava molt intrigat, la conquesta d’un nou regne podia suposar adquirir nous coneixements, podria arribar a convertir-se en un mag molt més poderós del que ho era en aquest moments; en el fons del seu cor anhelava el poder, sempre estava pensant la millor manera de destronar al rei i que el poble l’adorés com un Déu; però per poder fer realitat el seu somni més pervers i fosc, havia de ser molt més poderós, encara que aquests pensaments foscos els hi ocultava al rei, sempre l’obeïa, sempre estava atent als seus pensaments i decisions, fins que arribés el dia en el qual Enric el nomenés la seva mà dreta, era el mag del regne i el seu nom era Würther.

Em veig en l’obligació de contar-vos una història, en l’obligació de dir-vos com vaig ser portat pel destí i vaig anar a parar a una terra, uns regnes i unes races tan espectaculars que mai hagués cregut que poguessin arribar a existir. Ara, aquests mons estan separats de les terres mortals, tret de la meva família i jo que podem comunicar-nos amb ells, al igual que tota la meva descendència. Aquest va ser el seu regal. La comunicació eterna i la possibilitat de passar el nostres darrers dies en el seu món, lluny de les terres mortals, capital de la corrupció i de la indecència.

Actualment sóc rei, un gran rei del món conegut, alguns em diuen  el Savi d’altres Il·luminat , però no ho farien si haguessin vist el que jo vaig veure, si  haguessin experimentat la llum, la foscor i la mort. Jo he conegut als tres savis, he vist grans i orgulloses reines perdre els seus poderosos reialmes  i quedar-se absolutament sense res, humiliades i sense cap voluntat, he vist un mag submís convertir-se en la criatura més vil i corrupta de l’univers… però també he vist la llum, la llum dèbil que es troba en tots nosaltres i que dependrà sempre de la nostra força seguir-la o caure definitivament en el món de les tenebres.

Ja no sé quants anys han passat, des de que Enric, l’antic rei engegués la seva maquinaria militar per a conquistar aquest regne ubicat en una dimensió totalment allunyada de les terres mortals. En aquell moment jo era un soldat ras, un ésser insignificant amb l’única tasca d’acomplir les ordres d’un rei tirà. En el meu interior sabia que aquesta empresa militar dirigida exclusivament pel rei no portaria res de bo, ja que estava assedegat de terres i or.  La raó més important que el va fer dur a  servir totes les seves energies en fer una política completament bèl·lica contra allò que era desconegut, va ser la sobtada i misteriosa  desaparició del seu fill. Un dia qualsevol, el rei es va adonar que el seu fill no sortia de la seva habitació, així que va decidir anar a veure ‘l  però aquest havia desaparegut sense deixar cap rastre darrere d’ell. Era el seu fill, l’hereu del seu regne, la seva major esperança, així que el rei no ho va poder suportar i es va tornar completament boig.

En aquell precís moment va entrar Lluïsa, una dona de cabells rossos, ulls blaus, estatura mitjana i figura esvelta, es va aproximar a poc a poc, no podia aguantar-se les llàgrimes.

—Hola Guillem.—Va dir la dona que semblava que coneixia el Guillem.

—Lluïsa! Va cridar desesperat i va córrer fins a ella.

Els dos es van abraçar fortament i ell la va besar apassionadament.

—M’he perdut. Qui és?—Va dir el pirata.

—És la seva dona.—Va dir Bernat

—No! La vaig dur a aquest lloc i la vaig guarir.

—Bé! Guillem, què me’n dius? Acceptes quedar-te i governar aquest lloc, jo m’he d’anar al  meu temps i la teva dona no podrà sobreviure lluny d’aquest mineral blau que he portat del meu segle.

—Doncs està clar que sí. No tinc elecció.

—No em fio massa d’aquest pirata, però suposo que el podràs controlar.

—Pots comptar-hi! —Va dir Guillem

Tots varen sortir de l’edifici i van veure com Bernat s’allunyava, finalment es va aturar, va baixar lentament el cap i va desaparèixer. Així que el Guillem i la Lluïsa, serien els dos nous governants d’Orbon. Haurien de governar amb molta prudència i saviesa, perquè cap persona poguera trencar l’harmonia que hi havia en aquesta ciutat. L’ésser humà sempre intentarà conquerir i destruir qualsevol cosa que no pugui comprendre, per tant, la nostra parella haurà d’estar molt alerta perquè això mai passi. Per això és una altra història…

L’elevador va començar a pujar a una gran velocitat, estaven envoltats per la roca blava de la muntanya que no parava de brillar. Sembla que havien passat hores fins que l’elevador es va aturar.

— Bé! Seguiu-me.—Va afegir Kaleri

— Cap on anem ara? —va preguntar desconfiat Podentor.

—Ja us ho he dit. Anem al cim de la muntanya.

Kaleri va deixar la torxa en un indret de la paret i una altra porta es va obrir. En un primer moment la llum de l’exterior els va cegar. Poc després varen sortir i van veure un altre món. Una ciutat grandiosa que guardava un delicat equilibri entre la natura i el progrés. Els grans gratacels es fusionaven amb boscos i animals salvatges amb perfecta harmonia. Varen continuar el camí fins a l’edifici central de la ciutat, feta amb el mineral de la roca blava de la muntanya. Varen travessar una sala enorme fins arribar a un tro on hi havia un home molt alt, barba negra, cabell curt i ulls blaus.

—Benvinguts a Orbon!

—Qui ets? —Va preguntar en Guillem.

—Vinc d’un futur molt llunyà. Em dic Bernat i pel teu bé això és l’únic que sabràs de mi. Jo soc que ha construït aquesta ciutat.

—I què vols de nosaltres? Si es pot saber.

—Vull oferir-te dues coses. Primer lliurar-te una persona que vas perdre en el passsat i segon que siguis el nou governant d’aquesta ciutat.

—Què diu? S’ha tornat boig?

—Lluïsa! Ja pots entra

—No potser… —va dir bocabadat el Guillem

Varen arribar al peu d’una muntanya, Guillem va alçar la vista i no veia el final. Era una muntanya de roca blava, un material que no havia vist mai. Kaleri va ser el primer que va baixar, seguidament varen baixar la resta i els elefants van tornar per si mateixos a la profunditat del bosc.

—Aquest mineral blau ens dona tot el que necessitem, tractat d’una manera que sols nosaltres coneixem, podem obtindre menjar, aigua i fins i tot pot ajudat a guarir qualsevol malaltia.

—Podria guarir la pesta?—Va respondre Guillem

—Exacte. —Li va respondre el cabdill

El cabdill es va agenollar i va manipular alguna cosa al terra, en aquell moment es va dibuixar una porta en la roca, poc després es va començar a obrir molt a poc. Finalment varen entrar. Kaleri va agafar una torxa que els va il·luminar fins el què semblava un elevador, però no era l’únic, n’hi havia cinc. Varen fer servir els cinc atès que eren prou gent. El 50 del grup de Kaleri i els sis del grup d’en Guillem

—On ens porta aquest elevador?—Va preguntar en Guillem.

—Al teu destí.—Li va respondre somrient Kaleri. Aquest elevador ens durà al cim de la muntanya.

—Al cim? —Va preguntar l’Arnau. Però si és grandiosa.

—Per això. Més val que us poseu còmodes.

Les 50 ombres es va descobrir, semblaven una tribu, tenien el rostre de color negre, arracades al nas i a les orelles, cabell llarg que que els arribava a terra. Portaven en les mans escuts fets de pells d’animals, ganivets i llances. Es va avançar el que semblava el seu cabdill.

—Estic buscant el Guillem.

—Soc jo. Qui pregunta per mi?—Va preguntar el nostre heroi.

—M’heu d’acompanyar.

Dit això, els indígenes varen començar a allunyar-se. Guillem va ser el primer que es va decidir a seguir-los. Seguidament el varen seguir els altres cinc del grup. El paisatge no canviava gaire, seguien en el bosc, semblava que no s’acabava mai. Després d’unes hores caminat el bosc es va acabar i varen sortir a l’exterior. Hi havia sis elefants que els estaven esperant. Guillem i la resta de companys muntarien l’elefant que duia el cabdill, es deia Kaleri i semblava que fora el savi de la tribu. Calb i llarga barba blanca.

—Qui és vostè? Per què sap com em dic?—Va preguntar el Guillem

— Tot al seu moment, jove. Ja estem arribant

— Pensàveu que us podrieu escapar.—Va dir una veu.

—Qui sou?—Va preguntar Guillem

— Qui us afonat el vaixell, som els pirates més cruels de la Mediterrània. I mai deixem que les nostres víctimes sobrevisquin.

—Només sou una colla de traïdors!—Va cridar Podentor

—Ostres! Però si és el capita Podentor. Camarades, us recordeu del vell Capità? El que governava la nostra nau i el que prenia decisions  tant poc afortunades. Mateu-lo!—Va ordenar el Pirata.

—Veniu a  mi, si us atreviu! Colla de covards.—Va dir Podentor traient la seva espasa.

—No em facis riure. Nosaltres em som 20 i vosaltres sou 6. Què creieu que podeu fer?

—Més del que et penses. Avui Traivor, aniràs a l’infern!

—Hahaha! Molt divertit. Mateu a tots menys a Podentor. Me n’encarregaré jo mateix.

En aquest precís moment es va sentir un soroll, un petit i suau soroll del vent, just en el moment que els pirates anaven a passar a l’atac, van caure sobre ells una cinquantena d’ombres. No em va sobreviure cap. Només em va sobreviure Traivor que va restar apartat de la lluita. Podentor va anar cap ell i li va travessar el cor amb l’espasa. Havia promès que el mataria. L’havia enviat a l’infern.

La nit se’ls va tirar a sobre. Tots dormien però Guillem no podia, encara li feia mal el cor. Va començar a ploure, poc al principi, però a cada minut la pluja es feia més intensa. S’acostava una ombra per estribord, Guillem no podia veure de què es tractava. De sobte va sentir un soroll sord que va fer un forat en la nau, molts esclaus van morir.

Els estaven atacant i no sabien de qui es tractava.

—Hem d’abandonar la nau.—Va cridar Podentor.

—L’Anna encara no està bé.—Va dir l’Arnau

—O abandonem la nau o morirem! Tu mateix!

Podentor és el primer que es va llançar a l’aigua. Es va sentir un altre tret que va encetar allà on es trobava Nanfiler. Va desaparèixer. La nau començava a inundar-se. Ràpidament van abandonar la nau. Varen sentir un altre soroll fent que la nau s’afonés en les profunditats de la mar.

La mar els va portar a una illa deserta que estava deshabitada, estaven exhaustos, es van endinsar dins d’un bosc a veure si trobaven alguna cosa per beure i menjar. Certament varen trobar una font, varen trobar un indret on l’aigua sortia de les roques amb abundància. Varen sentir un soroll, algú s’hi acostava…

Guillem va soltar  totes les cordes que feia que la nau quedés nugat al mol, la galera començava a allunyar-se del moll, Guillem i Arnau hi eren dins, els 20 esclaus també hi eren als rems i començaven a fer la seva feina, la nau començava a agafar velocitat. Els guàrdies els perseguien amb molta determinació però els nostres amics eren més ràpids.

Un a un varen començar a saltar dins de la nau. Primer va saltar Podentor, el va seguir Nanfiler, Joan, Agnès i el petit Guillem. Justament quan anava a saltar Anna, un guàrdia va agafar un ganivet i li va llançar amb tanta mala sort que li va travessar la cama dreta. Tot i així va aconseguir pujar a la nau. Arnau li va treure, la va guarir. La ferida no era molt greu, això sí, li feia falta molt de repòs.

El vent bufava al seu favor, de seguida van abandonar el port a molta velocitat. L’Anna dormia, estava sana i estalvia. Feia molt bon temps, el sol s’alçava orgullós omplint-los d’energia renovada i d’esperança. Podentor era l’únic que estava intranquil, no li agradava que la mar estiguera en tanta calma. No era natural.

Es va fixar com Guillem es posava la mar en el cor i l’expressió del seu rostre va canviar. Una expressió de dolor tant forta que es va tindre que recolzar en la barana de la nau.

—Què tens Guillem?

—No ho sé, de sobte he sentit com una forta opressió en el cor i al mateix temps m’he recordat de la meva dona.

—La teva dona?

—Si va morir fa uns anys.

—Ho lamento.

—No és només això. Tinc la sensació que no continuaré en aquesta nau molt de temps, que el meu  viatge està a punt de finalitzar.

—Per què?

—Encara no ho sé. Podré confiar en tu si aquesta percepció es compleix? Faràs alguna mala jugada a la resta?

—No! Tot i que hauries de parlar amb la resta per si això succeís.

—Sí, ho faré més tard.

Varem emprendre la marxa, Primer anava Agnès i el seu fill, que muntaven el cavall de Guillem, les seguien Arnau i Anna que muntaven a Llum, seguidament anaven Joan, Podentor, Nanfiler i tancava el grup Guillem. Finalment varen arribar amb molts esforços al port de València. Tots estaven bocabadats amb la gran gentada que hi havia, l’olor salat de la mar, les presses d’uns i d’altres, tot estava sinistrament sincronitzat. Guillem va anar directament al moll per informar-se què havia de fer per comprar una galera.

L’únic que estava incòmode era Podentor, coneixia el port de València massa bé i no hi estava gens a gust. El port es començava a omplir de guàrdies reials. La galera era una nau de guerra, en una de les dues veles hi havia dibuixada la figura del bell rei en Jaume I, en l’altra vela, la senyera. Guillem va comprar 20 esclaus d’Àfrica, com a part de la tripulació de la nau.

Els posaria en els rems, com a part de la feina més dura, són els més indicats, estan de sobra acostumats. Un a un començaven a pujar els esclaus a la nau, Guillem va treure dues bosses plenes de monedes d’or per pagar-li al propietari de la galera i també l’import corresponent de la compra dels esclaus.

—tu! Ets dius Arnau? Vés i digues-li a Guillem que es doni presa  o no sortirem del moll. Estan venint massa guàrdies reals i no m’agrada gens.— Va dir Podentor.

—Ara hi vaig! Guillem he, d’afanyar-nos! Podentor té por que els guàrdies el reconeguin.

En aquest precís moment es va sentir un crit fort, un guardià estava estirat a terra sagnant, Podentor portava en la seva mà l’espada i estava tacada de sang. Els guàrdies es van llançar contra ells, Podentor i la resta varen començar a córrer en direcció la galera.

—Guillem! Hem de sortir ja!—Va dir Podentor amb el cor en un puny.