Camins amagats

• • Està bé et seguiré!- Va afegir Estel. L’ancià no va poder evitar que se li dibuixés en el seu llavis un lleu somriure.

• • Agafa una torxa i segueix-me. -Ordenà Goltac.

Estel va agafar una torxa i començà a caminar, en aquell instant l’ancià va donar tres cops a una paret i la porta de la cova es va començar a tancar fins que l’única llum que hi va quedar en la cova eren la de les dues torxes dels nostres peculiars amics.

Dues torxes i una immensa foscor…

Estel i Goltac continuaven caminant per l’interior de la cova, el camí era estret, el terra amb tanta humitat que calaven als ossos. L’ancià caminava precipitadament sense dir una sola paraula, mentrestant Estel s’adonava d’uns gravats i unes figures que hi havien dibuixades a la paret i que semblaven molt antigues.

• • No tenim temps per això, Estel! Afanaya’t! Ordenà Goltac.

• • Però… a On anem? Quan hi arribarem?

• • Fas massa preguntes, encara queda molt per arribar al nostre destí, més del que creus, haurem de dormir ras del terra.

• • Al terra? Està molt freda i hi ha molta humitat, no crec que hi pugui…

• • Has entrat en la cova oblidada! – Va cridar enfadat Goltac. No hi pots tornar enrere. Com més depressa hi vages, abans arribarem, no vull sentir cap queixa més!

Continuaren caminant en silenci, Estel no alçava la mirada del terra, i començava a em penedir-se d’haver entrat en la cova i fins i tot, es va començar a deprimir. De sobte l’ancià es va aturar.

• • Espera’m aquí i no et moguis. No facis res, no toquis res. Ordenà Goltac.

• • D’acord. Respongué lleugerament la jove.

L’ancià va desaparèixer completament. Estel li va esperar en silenci sense fer absolutament res, com el vell li va ordenar. Havia passat pràcticament una hora i Estel no s’havia mogut ni un mil·límetre. Aquesta cova era freda com el gel, i només de pensar a quina temperatura estaria el sòl, li feia tremolar el cos de dalt a baix. De sobte es va fer una llum, Estel va veure l’ombra de l’ancià que estava envoltada d’una llum vermella amb diverses espurnes que contínuament esclataven en mil colors més.

• • Acosta’t Estel, ara menjarem un poc i descansarem de tot el camí que hem recorregut.